Jordi Pérez serà un dels participants i ambaixadors de la pròxima edició de la prova ‘Corro contra el càncer’, que tindrà lloc el pròxim 25 de febrer a Sabadell. Actualment, és director de l’Ironman de València i Vitòria, a més de col·laborar amb el de Barcelona, del qual n’és fundador. Fa un temps, ha començat a treballar dues tardes a la setmana en un club d’Alella, on entrena. “L’esport m’ha omplert tota la vida”, diu. Una filosofia que li ha permès encarar tots els obstacles. “M’ha donat la persistència i el mètode que després he aprofitat per afrontar qualsevol circumstància”. També quan va haver d’abaixar el ritme, desant temporalment les sabatilles de córrer.
Fa 20 anys la teva vida canvia. Com ho recordes?
Va ser un cop fort. Ve de cop. D’un dia per l’altre. En el meu cas, va ser un testicle. El metge de capçalera no ho veia clar i em va enviar a fer una ecografia. Després vaig anar a l’uròleg, i va acabar derivant en l’oncòleg. Tot va anar molt de pressa. Em van dir què tenia: un limfoma T no Hodgkin. Com a càncer limfàtic, normalment, t’ho troben per tot el cos. En el meu cas, estava només focalitzat a un lloc. Era un cas únic, que no havien vist abans.
Com va ser el tractament?
Va ser un tractament molt bèstia. Un dia em vaig desmaiar a casa. Em van haver de portar al Taulí perquè m’havia quedat sense defenses. Un altre dia em va derivar en una hepatitis. Em van sotmetre a un tractament molt fort. Una qüestió molt estressant era que, a més de la quimioteràpia i la radioteràpia, també em feien injeccions en la medul·la òssia. Em creava unes contractures molt grans. El tractament suposava que estigués dues setmanes després de cada químio destrossat. Va ser des del setembre del 2003 fins al juny del 2004. Vaig acabar l’última sessió just el dia de Sant Joan.
Jordi Pérez, fotografiat a les portes del Diari | Aina Torres
Tenies 34 anys, havies fet esport tota la vida… Suposo que és inevitable preguntar-te per què t’havia tocat a tu.
T’ho planteges, però no et saben dir el perquè. I més en el meu cas, que era un cas particular. El xoc és sobretot quan arribes a casa després del diagnòstic. Sents que et canvia la vida. En aquell moment, era mosso d’esquadra i la veritat que vaig tenir moltes facilitats de l’entorn.
Com recordes el dia que et diuen que estàs curat?
És una alegria, però és inevitable que a partir d’aquell moment estiguis auscultant-te molt més que abans. No saps d’on ha vingut ni per què. Per això et mires molt més fins i tot un cop curat. Vaig estar deu anys amb revisions periòdiques per estar alerta. Normalment en són cinc. Ara tinc una taca a l’esquena, que és un càncer de pell del mateix limfoma. Però com que està controlat, només necessito una pomada perquè no s’escampi.
Has tingut por en algun moment?
Quan m’ho van dir. Sobretot em va generar molèstia d’explicar-ho a la família. No sabia com fer-ho. Soc molt pragmàtic, i ho vaig enfocar com una competició més. Com un repte.
Quin paper va tenir l’esport en tot el procés?
Encara que físicament estigués baix, intentava trobar els moments per sortir a córrer. Feia menys quilòmetres i a un altre ritme, però intentava mantenir-ho. Estàs molt dèbil, però vaig intentar ser positiu i un punt competitiu amb la malaltia. No sé si va tenir algun efecte o si realment serveix, però jo ho vaig afrontar així: seré tan fort com pugui.
El càncer continua sent una malaltia tabú?
Sempre costa. En els últims vint anys, la taxa de supervivència ha augmentat molt. Hem de ser conscients que és una malaltia que està molt present i que afectarà una part important de la població. S’ha de parlar més obertament. Però en dues dècades ha canviat molt. Curses contra el càncer i altres iniciatives esteses, per exemple, serveixen per exterioritzar-ho i unir la lluita. Abans, de jove, s’estigmatitzava com una malaltia que patia la gent que fumava i bevia molt. Avui dia es percep diferent.
Fa poc més d’un any vas acabar l’Ironman d’Emilia Romagna en 12 hores.
Era un repte. Un missatge per mostrar que patir un càncer o una altra malaltia no t’ha d’obligar a retirar-te de tot. Després de tot el que havia passat, volia provar-ho, encara que no fos una distància que jo estigués habituat a fer.
Quin és el següent repte?
Faré el ‘Corro contra el càncer’. Després, he d’escollir el repte de més resistència, a llarg termini. Necessites motivació i temps. Des dels 10 anys vaig fer atletisme aquí a Sabadell, amb el Josep Molins, i això m’ha permès sempre afrontar les proves amb certa normalitat.
FOTOS | L’onzena edició de la cursa ‘Corro contra el càncer’
