[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Quan el 2012 va sortir el nou àlbum dels Amics de les Arts Espècies per catalogar, jo, que estava a punt de fer-ne 15, l’esperava amb candeletes perquè era molt fan del grup. En una de les seves millors cançons del disc es diu i repeteix amb èmfasi que “tornar sempre és la millor part de l’aventura”. Solemne burrada. Ho brandaven molt fort i molt orgullosament. Ho cantaven als quatre vents i jo no m’ho podia creure. Quan alguns anys més tard vaig anar a un concert seu, em vaig sorprendre de com la gentada, com embogida, com alienada, ho cantava amb ells, i semblava que ningú s’adonava de l’evidència de la rucada. Com ha de ser tornar la millor part de l’aventura? És anar el que fa que l’aventura existeixi, el que fa que l’aventura sigui aventura, no? El nen de 14 fins i tot, desesperat, ho va parlar amb la mare, ben preocupat de la impunitat amb què s’equivocaven. Fins i tot tenim el verb aventurar-se a, que té molt més a veure amb anar que no pas amb tornar. Com podia ser que els grans herois de nen púber que havien dit coses tan encertades ara fessin aquesta cagada de principiant?
Tot plegat em torna ara, que tanco una etapa important d’un any vivint a fora, i em fa una ràbia inexplicable haver d’admetre que el nen que començava a tenir bigoti i a qui li començaven a agradar les nenes s’equivocava de mig a mig i ells tenien tota la raó. Que anar és xulíssim, però tornar és màgic. Reivindica la idea de llar. Perquè un només torna si és per tornar a casa. Si no és casa, no es torna i si no es torna, no és casa. I que feliç, el sentiment de pertinença i de comunitat que et lliga a casa. Dic que tinc moltes ganes de tornar, però crec que més aviat és un reconeixement profundíssim que m’omple de felicitat. No he descobert re, abans de marxar ja sabia que m’encantava casa meva (i casa no són quatre parets, és clar, sinó la meva gent, la meva llengua, passejar la perri, els ingredients mediterranis i fins i tot dir “no, merci” quan al súper m’ofereixen bossa). No sé si estic content de tornar o bé d’haver donat el valor, gràcies a tornar, a casa com al millor lloc del món. Així que sí, i el mocós de catorze anys que es queixi tant com vulgui: la millor part de l’aventura.
