- Puccini: Manon Lescaut
- Berna Perles (Manon Lescaut), Enrique Ferrer (Des Grieux), Milan Perisic (Lescaut), Juan Carlos Morata (Edmondo), Juan Carlos Esteve (Geronte), Carles Ortiz (mestre de ball). Cor AAOS. OSV. Elio Orciuolo, director musical. Carles Ortiz, director d’escena.
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 21 de febrer de 2024.
En el primer títol de l’any natural del centenari de la mort de Puccini, la Fundació Òpera Catalunya ha programat Manon Lescaut, la tercera òpera i la que li va reportar un èxit generalitzat amb què, amb algunes discrepàncies i matisos en la ràpida projecció internacional del compositor, va començar a ésser considerat el relleu de Verdi. I és que les principals traces de l’estil puccinià ja es troben en una òpera que ja va pujar a La Faràndula sabadellenca fa 7 anys en el mateix muntatge dirigit escènicament per Carles Ortiz i el disseny d’escenografia de Jordi Galobart.
Com de costum ambienten i expliquen la història amb correcció sense artificis, substituïnt alguns moviments fallits –fa set anys- per una disposició més lògica i versemblant del cor. Es pot retreure que en el decorat del desert de Louisiana de l’acte IV es vegin estructures metàl·liques impossibles de concebre a principis del segle XVIII, però l’espectador pot fer la vista grossa i agrair que s’eviti un altre entreacte previ que allargui la funció sobrepassant les tres hores. Igualment encertats van ser el maquillatge i el vestuari que se sumaven al contrast de colors en l’ambientació lumínica i que arrodonien un espectacle globalment ben acabat i sense punts fluixos significatius.
Més enllà de l’èxit artístic assolit que marca el nivell del qual l’entitat no pot permetre’s baixar tant en el conjunt com en les individualitats, cal aplaudir l’alta assistència a la funció inaugural de dimecres. Quelcom que no es va donar ara fa set anys i que, possiblement, també respongui a un seguit d’activitats paral·leles força diverses en la difusió. Per tant, semblen bufar bons vents per a una entitat que desenvolupa una tasca de país i que, a més, ha pogut tornar a convidar a una batuta estimada i admirada tant pels músics com pel públic sabadellenc: l’italià Elio Orciuolo que des de l’ Aida de 2012 no s’encarregava d’un muntatge operístic.
En aquest sentit, ha estat un clar revulsiu per a l’orquestra que va signar una de les bones nits amb un alt rendiment de la corda i sens problemes en assolir cotes dramàtiques extraient una sonoritat gens garrepa amb matisos tímbrics i de caràcter (la diferenciació i subratllat intern de la serenata “Tra voi belle”), efluvis lírics i volums cabalosos que no van arribar a cobrir els cantants. El duo dels dos enamorats a l’acte II va ser un cas que va arrancar els aplaudiments i algun “Bravi!” espontanis.
Debutava a Sabadell la soprano espanyola Berna Perles en substitució de l’anunciada Carmen Solís. De centre mòrbid, agut ben col·locat i veu homogènia va demostrar trobar-se en un molt bon moment vocal tant en els números més lírics com els més dramàtics: des d’ “In quelle trine morbide” (Acte II), elegant i ben dibuixada en la línia gràcies a un bon fiatto i ús del legato fins a la panòplia de recursos i registres expressius que impliquen la pintura psicològica més desesperada de “Sola, perduta, abbandonata”.
El seu partener era el tenor Enrique Ferrer, habitual en aquest tipus de repertori, i a qui se li ha de reconèixer una millora en la projecció vocal. L’agut no sona estret ni engolat com fa un any. Ha guanyat en homogeneïtat encara que segueix tendeix a fixar l’emissió restant-li una mal·leabilitat en el fraseig i una variació en les dinàmiques que farien molt seductor i ric expressivament més enllà dels ben aconseguit rampells d’intensitat i vehemència dramàtiques com l’ària que clou l’acte III o el duet final de l’òpera.
El baríton serbi Milan Perisic va defensar el seu Lescaut amb una veu cabalosa i sonora albirant-s’hi un artista que pot créixer artísticament durant les properes funcions si es deshinibeix i guanya fantasia per donar relleu a moments ben defensats com el “Sei splendida e lucente”.
Per la seva banda, Juan Carlos Esteve va ser un Geronte suficient, de bona dicció i que ha polit el seu instrument fent-lo més homogeni, si bé discrepem de l’aura de baix bufo adoptada en les maneres teatrals. Sense desentonar ni quedar ridícul, li falta el punt d’autoritat d’un vell que se sap superior econòmicament i de classe alta, que es veu deshonrat per la joveneta Manon. Correctes la resta de secundaris i el cor, amb el necessari descarnament i humiliació en la desfilada de prostitutes i deportades de l’acte III.
