El corresponsal als Estats Units de Catalunya Ràdio, Francesc Garriga, va presentar A Washington amb paracaigudes a la Llar del Llibre. Des del prisma del seu dia a dia, narra alguns dels grans temes que, per bé o per malament, conformen la identitat única d’un país que fa que tant fa que et posis les mans als ulls, enlluernat, com al cap, horroritzat.
Arribes a Washington amb paracaigudes… Però l’aterratge va ser suau o brusc?
Va ser un aterratge progressiu, amb un punt de vertigen i de por. Va ser difícil, però es pot fer. El paracaigudes evita que et fotis l’hòstia, que caiguis de cop. En el meu cas va ser l’empresa que m’acompanya, que em cobreix l’esquena i fa que tot sigui una aventura i no un problema.
El primer que vas sentir va ser decepció o admiració?
El país et porta als dos extrems contínuament. Tenen el millor i el pitjor, això fa que n’acumulis una de cada. Et poses les mans al cap per moltíssimes coses, mentre n’hi ha altres que t’enlluernen.
Què no entendràs mai del país?
Acabes interioritzant que diàriament matin gent al teu voltant amb armes de foc. Sento sirenes i sé que si hi ha tres o quatre cotxes de policia és un tiroteig. M’hi he acostumat tant com a veure rates al carrer, una altra cosa molt americana. Quan feia mesos que hi havia arribat, a Texas un noi de 18 anys va matar 19 nens i 2 professores… És terrible. Descobreixes que pots comprar armes que disparen 300 bales per minut de forma legal. En la majoria dels tirotejos massius amb víctimes mortals, l’assaltant ha obtingut l’arma de forma legal. No se’n surten ni mitigant el problema, que seria la regulació. Entenc què diuen, la Constitució recull el dret, però fins que no vulguin veure el problema no es resoldrà mai.
I què n’admires?
Ningú té la seva capacitat per fer-ho tot espectacular. Qualsevol petita tonteria fan que sigui impressionant, la saben fer atractiva i vendre-la. A Europa intentem imitar-ho i no ens en sortim. Ho porten a la sang.
La Superbowl mereix el rebombori que té?
Sí, però perquè és molt més que un partit. És tot l’embolcall, tota la parafernàlia i les activitats dies abans. És una obra de teatre que només es fa una vegada a l’any. Per això hi ha gent que es gasta deu, quinze o trenta mil dòlars i, fins i tot si el seu equip no guanya el seu equip, estan igualment contents.
Què t’ha fet plorar?
L’experiència a la frontera amb els migrants em va frapar. Em va commoure molt posar-los cara, veure’ls optimistes, agraïts de les coses bones. I nosaltres, que ho tenim tot, només ens queixem de les dolentes. Abans de marxar, vaig preguntar a un grup de nois veneçolans de 20 anys a on passarien la nit. “Aquí, al carrer”, em van dir. Jo podia passar la frontera i dormir en un hotel als Estats Units. Es miraven el meu visat com si fos un tresor. A mi no em va costar res, només una entrevista a l’ambaixada i, en canvi, ells donarien la vida per tenir-lo. T’adones de com canvia la sort en funció d’on naixem.
T’has trobat amb la necessitat d’anar al metge. I has vist de primera mà com funciona la sanitat.
En el meu cas, per unes pastilles per un problema que tinc a les cervicals, la factura va ser de 234 euros, quan a Barcelona el preu era de 20 euros. Me’ls va cobrir l’assegurança, és clar, jo només vaig haver d’avançar els diners. Però és un gran drama que famílies senceres acabin ensorrades i arruïnades pels deutes amb la sanitat o que es quedin a casa perquè no saben què hauran de pagar.
Què no t’esperaves i t’ha sorprès dels nord-americans?
La seva capacitat per comunicar. Vas a una manifestació, parles amb la gent i tothom parla molt bé. Et poden dir bogeries, però estan ben expressades. Estan preparats per parlar en públic, crec que té a veure amb la necessitat d’esprémer les seves capacitats i amb el caràcter competitiu per tirar endavant.
Explicar la vida dels estatunidencs demana integrar-se al país. Quina és la millor hamburguesa que hi has tastat?
Ostres, bona! [s’ho rumia molt]. Doncs et diré que a East Palestine, Ohio. No m’ho esperava gens ni mica. Després de treballar tot el dia va ser l’únic restaurant que vaig trobar obert, una mica apartat al mig de la carretera. Recordo una hamburguesa d’aquestes pesades, que després necessiten migdiada, però realment bona.
Els catalans –La Sociedad de la nieve i Robot Dreams– tenim possibilitat de rascar un Oscar?
Per qualsevol que hagi nascut tan lluny de Hollywood, trepitjar aquella catifa com a protagonista i tenir alguna opció, ja ha de ser un premi per si sol… Però d’entrada jo no em faria moltes il·lusions. I si acaba caient alguna cosa, ja ho celebrarem.
Aconseguiràs entrevistar Messi a Miami?
No ho sé… Ho intentarem, però queda molt clar que està per sobre de la resta. Perquè he pogut entrevistar el Tata Martino, Sergi Busquets, el director general del club… La petició està feta des de fa mesos, però de moment no hi ha hagut manera.
No vols marxar abans de…
Cobrir les eleccions. És el meu somni quan hi arribo tres anys enrere.
