El sector discogràfic a Catalunya és molt més actiu del que sembla i el constant degotall de novetats aporta treballs en molts camps musicals. Per aquestes festes recomanem algunes de les novetats de dos dels quatre segells sabadellencs. Com de costum, les següents línies recullen les impressions d’enregistraments comercialitzats els darrers mesos amb el denominador comú de contenir obres de compositors catalans, d’ésser interpretats per músics i formacions catalanes o establerts al país; i d’abordar gèneres i repertoris diferents com la música per a piano, el lied i la cançó catalana.
D’una banda hi ha una selecció de composicions de Felip Pedrell que La mà de Guido va editar celebrant el centenari de la seva mort. En l’apartat per a piano comenten dues novetats com el darrer disc d’Albert Guinovart amb peces que s’han escoltat a Sabadell i alguna s’ha estrenat a la ciutat els darrers mesos; i també un fantàstic duo de pianos amb obres de compositors catalans que es van inspirar en el flamenc. Per últim, i gràcies a l’incansable segell PICAP, trobem un exemple de la versatilitat de la cobla amb una selecció de composicions catalanes arranjades i que requereixen la veu.
Una mica de Pedrell
L’any 2022 en ocasió del centenari de la mort de Felip Pedrell (1841-1922) i gràcies al suport de l’Ajuntament de Tortosa es va editar aquest disc que recull diverses composicions per a veu i piano fonamentals en la història de la música catalana com el cicle Lais (1879). A partir del textos de la també compositora Agnès Armengol de Badia amb qui Pedrell va estar unit sentimentalment, es tracta d’una confessió lírica que destaca per la coherència de la seva unitat estètica a partir d’una voluntat cíclica de determinants elements motívics i d’un tènue emmirallament wagnerià.
També s’hi inclouen altres cançons com Le espectre de la rose sobre el cicle de Gautier -convertides per Berlioz en Les nuits d’eté,- que modela el lied a la manera de chanson francesa i l’allunya del pintoresquisme hispanitzant de saló que, en canvi, és la matriu del Paño moruño del cicle Aires de la tierra del cantaor Silverio i que Cecília Aymí canta amb idiomatisme. Tot i un timbre poc llustrat per una emissió puntualment àfona, el seu fraseig és amorosit i atent a les inflexions com també es percep a Non, noneta una cançó de bressol recollida al seu Cancionero musical popular español.
Algunes peces com aquesta, com Cançó de bres d’Alcanar i com En la clara nit han estat arranjades per al conjunt Accent > Ensemble i presenten una contenció i subtilesa que sembla rememorar la malenconia d’alguns cançoners renaixentistes que Pedrell va estudiar profusament. Hi ajuda les sonoritats velades en el registre greu de la viola. Per cert que, com apunten les orientatives notes de carpeta –en català i espanyol- d’aquest dijipack publicat per La mà de Guido (LMG 2178 DDD 41 min), la darrera peça va ser estrenada per aquest conjunt a partir del manuscrit la data del qual és del 30 de juny de 1920.
Més piano de Guinovart
Encara que ni el gegant Sony ni el pianista, arranjador i compositor Albert Guinovart (Barcelona, 1962) són sabadellencs, algunes de les obres que recentment ha enregistrat en el seu darrer disc per a piano sol (SONY 19658815852 DDD 71 minuts), “Poems without words”, s’han escoltat i estrenat a Sabadell gràcies a la seva residència artística a les Joventuts Musicals de la ciutat durant la present i la passada temporades.
Com evidencia el títol, el disc aplega composicions on hi predomina el lirisme, l’evocació abstracció i l’emotivitat de les quatre obres recollides, en el rerefons de les quals s’hi percep una llarga i variada escola pianística del segle XIX que va des de Chopin, Schumann o Brahms fins a Granados, Albéniz, Liszt, Scriabin o Rachmaninov. És a dir, s’allunya de l’especulació tímbrica i harmònica i es basen en un devessall melòdic i rematats per aquells girs cadencials que li confegeixen el segell fàcilment identificable de Guinovart, cercant una emotivitat contemplativa i temperada servida per una construcció on generalment la mà dreta tendeix a un cantabile perllongat, líric; mentre la mà esquerra acompanya aquesta mena d’àries, amb un ritme i contrapunt afegits al teixit harmònic sempre transparents i de densitat polifònica mai abusiva ni tampoc superficial. Un bon exemple és Nocturn a Eulàlia, compost el 2020, que pren temes de la coneguda sintonia del culebrot televisiu Nissaga de poder convertides en peça de concert.
Malauradament, les notes de carpeta no informen dels orígens ni motivacions de les quatre obres aplegades: 5 poemes per a piano, els 24 preludis per a piano, 5 nocturns i Tre ninne nanne. Els 24 preludis, per exemple, els escriure i difondre per xarxes socials durant el confinament de la pandèmia de 2020. Per aquest motiu i ateses les limitacions de difusió d’aquestes xarxes socials, cadascun duren vora un minut. En conjunt combinen un cert bagatelisme amb la disciplina com a exercicis tècnics, passant per totes les tonalitats des de l’infreqüent inici en Si major fins al Do major del darrer preludi. Uns arrengleren lirisme, distensió i cantabile mentre que altres destaquen per una rítmica més enrevessada i de dificultat acrobàtica, de certa força física per a extreure agilitats i sonoritats poderoses en efectes percussius, fortíssims, diversos tipus d’atacs dins una estètica romàntica (o neoromàntica, més ben dit). Una estètica associada a Guinovart i que, sovint, és vehiculada amb desenvolupaments contemplatius però orgànicament variats en el caràcter i la modulació.
En resum, es tracta d’un disc que proporciona un estimable plaer musical i que ell mateix interpreta amb la solvència de qui es manté com un dels millors pianistes catalans dels nostres dies.
Catalans i flamenc
Després de l’interessant enregistrament amb obres d’Stravinski i Prokòfiev, els pianistes Emili Brugalla i Vesko Stambolov tornen com a duo amb un repertori nostrat que arrela amb divergència d’estils i mètodes de composició en obres basades en el flamenc i les tonades hispanes en una recuperació i recreació excel·lent tècnica i idiomàticament que aplega quatre compositors del segle XX: Guinjoan, Suriñach, Gerhard i Montsalvatge. Enmig, la direccionalitat del discurs al conegut Fandango del Pare Soler en l’arranjament per a dos pianos de Brugalla posen de manifest que els dos pianistes interpreten les obres amb solidesa, energia, claredat, concentració i sensibilitat fefaents. El punt de virtuosisme arriba a cotes d’espectacularitat rítmica i tímbrica d’unes obres que s’inspirien, deconstrueixen i recorren camins diversos que atansen a la més experimental i críptica Flamenco de Guinjoan, la més tradicional, arrauxada i seductora Flamenquerías de Suriñach hereva de l’avantguarda neoclassicista dels anys 20 i 30 del segle XX; passant per la pulcritud i hàbil en l’estilització i la cita Alegrías de Gerhard, escrita per a ballet; i arribant a l’afrancesament de Calidoscopio de Montsalvatge amb la complexitat de texturació i equilibri constructiu del primer moviment i la motricitat vertiginosa del moviment final, batejat “Collarge para Albéniz”.
L’edició de Columna Música (1CM0448 DDD 57 min) presenta un acolorit efecte visual al disseny de portada i unes sintètiques notes del compositor Joan Magrané en cinc idiomes (anglès, català, espanyol, francès i alemany) encara que el currículum de Brugalla i Stambolov només figuri en anglès.
Lied amb cobla
Si hi ha un segell català que destaqui per la seva col·lecció d’enregistraments de sardana i cobla és el sabadellenc PICAP. Amb l’assessorament i producció del també sabadellenc Josep Maria Serracant, la qualitat de les propostes en aquest camp és innegable i d’una importància no prou lloada per la seva recuperació patrimonial. Particularment impulsada per l’entitat Música per la cobla que custodia un fons documental imprescindible. Entre les edicions recents cal citar, Lied amb cobla (PICAP DDD 911527 55 min) que aporta una selecció de cançons de Borgunyó, Morera, Montsalvatge, Oltra, Toldrà, Bernat, així com les populars Sardana carlina de Rupit i Cançó d’en Cabrinetty cantades amb morbidesa, entusiasme i molta intenció expressiva per la mezzosoprano Marta Valero.
També cal destacar els magnífics arranjaments de tres mestres en aquesta tasca Francesc Cassú, Josep Maria Serracant i Bernat Castillejo que van seguir el camí de Marcel Sabaté i el recordat Jesús Ventura. Si el primer destaca com a compositor; el segon també, amb l’afegit de ser un incansable promotor d’iniciatives com aquesta disc. A més signa unes documentades i orientatives notes de carpeta, mentre que el tercer dirigeix la Cobla Mediterrània -de la qual n’és titular des de 2005,- amb la professionalitat, innegable experiència i instint musical que el caracteritza sumant l’enèsim disc en aquest camp a una dilatada trajectòria que, sens dubte, forma part de la història contemporània de la cobla.
