[Editorial, 30 de març de 2024]
Tota ciutat, com tot país, té els seus motius d’orgull, i té històries passades que tant de bo no haguessin passat mai. Acostuma a passar amb les infraestructures i grans equipaments, on trobem exemples absurds a tot Espanya, també a Catalunya: l’aeroport infrautilitzat d’Alguaire, passant per la despesa milionària del Fòrum de Barcelona, fins a arribar al carril bus VAO entre el Vallès i Barcelona. La història s’escriu sobre les obres absurdes, i també sobre gestions dubtoses de l’urbanisme i de l’espai públic.
A la nostra ciutat, la fàbrica Bosser és la viva imatge d’un conjunt de males decisions, que per sort s’estan reconduint a temps. Aquest dissabte comptem amb una anàlisi molt interessant de l’arquitecte i urbanista Manel Larrosa, que entra dins les entranyes de la reforma de l’edifici. Més enllà de les horribles estructures metàl·liques que donen al carrer d’Alemanya, l’expert explica com en tot el procediment de tramitació de la llicència i el projecte, en l’època de Bustos, hi va haver defectes a l’hora d’establir els metres construïbles i les característiques finals de l’edifici.
L’administració municipal, l’equip de Govern actual, ha reconduït una situació que semblava enquistada en el passat. Amb la retirada dels estabilitzadors, que començarà dilluns, haurà aconseguit esmenar gairebé una dècada de provisionalitat i, ara, que hi ha la possibilitat de tornar a redactar un projecte d’obra i donar una segona vida a la Bosser, es podrà tramitar els permisos urbanístics com cal. La propietat ha cedit i n’ha acceptat les condicions, cosa que també cal reconèixer. Esperem que aviat quedi en una història del passat i que serveixi per no cometre errors futurs.
