[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
M’he acostat al portàtil dient que anava a escriure l’article i em pregunten “que vas a rajar de Setmana Santa?”, i jo he respost que no, que avui venia a ser constructiu.
No sé d’on treu el plaer, la gent normal, ni per què jo he de ser tan estrany, en aquest sentit, però prometo que l’experiència estètica –de qualitat, no qualsevol art– em genera plaer. Més enllà de l’estimulació mental, vull dir, més enllà d’una certa satisfacció intel·lectual, diguem-ne. És un plaer carnal, de vegades. Quan ho he compartit, alguns cops, sempre m’he sentit estrany perquè mai ningú no ho comparteix. Que sí, que el món està ple de gent a qui agrada l’art i la poesia, però d’aquí a sentir plaer físic, n’hi ha un bon tros. Els meus interlocutors parlen del sexe, de menjar, d’omplir els pulmons de nicotina, de drogues més lletges –segons amb qui parlo–, d’entrar en una banyera perillosament calenta o d’estar-se en una sauna, de l’airet que ve del mar un dia de platja, d’aquestes coses relativament difícils d’aconseguir (la pitjor, la primera) i em sembla gairebé injust que per a mi alguns cops sigui tan fàcil com obrir un llibre o com trobar una exposició adequada o anar a una bona sessió de cine o de teatre.
Entenc que vivim bastant alienats de la poesia, que sembla una cosa molt d’elits i d’una altra època, però jo estic segur que no puc ser l’únic a qui li passa això, així que, si us plau, doneu-vos el gust d’accedir a l’art. Sé que el món va ràpid i que això no és una prioritat, però si ho penseu en termes de plaer, quan és mal moment per donar-se un gust?
La poesia està pensada per ser dita, i a vegades els recitals han funcionat més que els llibres, quan una veu –famosa o no– afinada i bonica interpreta un poema. Però és que no cal! No cal ni la veu, ni la fama, ni l’afinació ni la interpretació! No cal actuar-ho. És fàcil com fer-ho sonar dins del cap. És fàcil com obrir un llibre. Crec que entre tots tenim una mena de por –respecte?– a la poesia que no sé acabar de justificar, i que com qualsevol altra por irracional l’hem d’afrontar i vèncer.
I que consti que no venc re, que jo no soc poeta, però és que, deixant-la de banda, ens estem perdent una de les parts més precioses de l’existència.
