Fotos: retrat d’Antoni Estruch Senserrich; dues imatge de Joan Camp; placa cementiri alpinistes de Zermatt; i el Cerví / Fons Ricard Simó Bach / AHS / Família Montserrat Camp / Matteo Milan
Al cementiri d’alpinistes de Zermatt (Suïssa) hi ha un placa en memòria dels sabadellencs Joan Camp i Bosch i Antoni Estruch i Senserrich, dos joves alpinistes que van desaparèixer quan es disposaven a escalar el Cerví per l’aresta NE. L’infortuni va esdevenir entre la setmana santa i la Pasqua de 1954. La inscripció du la data de 18 d’abril. Malgrat les gestions i els esforços, els seus cossos mai van ser trobats.
Ara fa 70 anys la societat sabadellenca estava en estat de xoc, eren uns dies en que l’atenció estava posada en aquells dos joves que havien sortit de Sabadell cap a Suïssa disposats a conquerir el cim del Cerví. Passava al temps i les notícies que es tenien no eren gens esperançadores.
Joan Camp Bosch de trenta anys i Antoni Estruch Senserrich, de vint-i-set, eren fills de dues estimades famílies de Sabadell, que tenien un comerç i una fàbrica, respectivament. Famílies acomodades gràcies a l’esforç i la feina, totes dues comptaven amb tres fills, un noi i dues noies més petites. En Joan i l’Antoni educats i formats en un ambient de treball familiar, tenien una sola afició, a la qual dedicaven totes les hores lliures: la muntanya. Enamorats de l’alçada aprofitaven tots els dies de festa a l’escalada, eren socis de l’Agrupació Excursionista Terra i Mar, centre que comptava amb vint-i-vuit anys d’experiència.
Joan Camp era un dels escaladors més admirats a Catalunya, practicant d’aquell l’arriscat esport des de feia catorze anys, va ser el primer que va aconseguir escalar la paret de Sant Jeroni, a Montserrat. Una gran gesta, ja que la vertical, de 500 metres d’alçada és impressionant. L’Antoni Estruch només feia uns mesos que estava associat al Terra i Mar, però havia pres part amb Joan Camp en diverses escalades d’envergadura, entre elles les del Mont Blanch, que havien realitzat amb Francesc Gual Julià l’estiu anterior aprofitant les vacances.
En Joan Camp estava considerat com un dels muntanyencs espanyols de més experiència, mentre l’Antoni Estruch no en tenia tanta, però era temerari i decidit. Tots dos formaven una bona parella de cordada, destra i cauta que podia emprendre qualsevol aventura.
El Cerví, també conegut com Matterhorn, Mont Cervin o Le Cervin, amb 4.478 metres, és el cinquè cim dels Alps i està situat entre Suïssa i Itàli
Joan Camp era sabater, treballava a la botiga familiar, amb el seu pare Andreu i la seva mare Rosa, a més de la seva germana Irene de 21 anys d’edat. Una altra germana, la Mercè, havia mort poc després de la guerra. El Joan practicava l’esquí en totes les modalitats, però la seva passió era l’escalada.
L’Antoni Estruch formava part de la nissaga dels Estruchs, és a dir, l’empresa tèxtil sabadellenca sobradament coneguda, però, a més, el seu cognom també estava molt relacionat amb el futbol. Era fill de l’Antoni Estruch i Serrabogunyà, mític porter del Centre d’Esports Sabadell. Un dels porters més destacats de l’època per les seves brillants intervencions. En honor seu es va instaurar el Trofeu Estruch pel futbol modest de Sabadell. La seva mort, el novembre de 1950, va estar seguida per l’infortuni. El setembre de 1952 moriria la seva filla Maria de 23 anys d’edat i l’abril de 1954 desapareixeria el seu fill Antoni a Suïssa, molt lluny de casa seva. Els va sobreviure la Pilar, la germana petita.
Aquells joves del TIM havien projectat el desembre de 1953 una excursió al Cerví. En cas de mal temps canviarien els plans i anirien al Mont Blanch. El mes de gener va arribar un nou soci a l’Agrupació Terra i Mar: l’Antoni Estruch, que també hi aniria. Dels escaladors assidus del grup, l’Antoni Baqués no hi podria anar perquè s’havia de casar en aquelles dates. En Francesc Gual, íntim amic de Juan Camp tampoc no hi podria anar. Però comptaven amb Josep Fruitós i amb Lluís Solé Guillaume de Barcelona, excel·lent fotògraf, a més de bon esquiador i escalador, que tancaria el grup.
El projecte del Cerví era molt ambiciós i es realitzaria a la primavera quan el terreny ofereix més dificultats per l’excés de neu i de gel. Però si aconseguien triomfar serien els primers muntanyencs del món que vencerien el Cerví en la seva època de fúria. Al gener van aplegar bona roba d’abric, jaquetes folrades de plomes, anoracs llargs amb caputxa folrada de pell. En Joan Camp, a les nits, forjava claus de ferro dolç, resistents per incrustar-se a la roca.
Pocs dies abans d’emprendre la marxa, Solé Guillaume va rebre un encàrrec dels estudis de cinema Iquino per fer les fotografies d’una pel·lícula que durarien molt de temps.
Josep Fruitós, també tenia molta feina i tampoc no hi podria anar. Només en quedaven dos: Joan Camp i Antoni Estruch. Tots dos escriurien una pàgina més de la història de l’esport de muntanya. Anaven decidits, somrient, de cara a la muntanya.
El matí del dimecres 14 d’abril, en Joan Camp i l’Antoni Estruch, van sortir amb avió de l’aeroport del Prat amb destinació Ginebra i des d’allà amb tren fins a Zermatt, un preciós lloc situat al peu del Cerví. Per alçada és el cinquè cim dels Alps i està situat entre Suïssa i Itàlia. Més que la seva alçada, el més atraient de la mítica muntanya és la seva forma piramidal.
En arribar a Zermatt els dos companys van enviar per correu unes postals a Sabadell. L’Antoni li escrivia a la seva mare “He arribat bé” i en Joan a la seva xicota, Isabel Martínez -el casament el tenien previst per aviat- li enviava “Records”. Aquestes postals foren les úniques notícies que es van rebre a Sabadell i el darrer nexe de comunicació entre els joves i les seves famílies.
El dimecres 21 d’abril tenien anunciada la seva arribada a Sabadell, però no va ser així. Es va esperar dijous, confiant en un retard involuntari; però en arribar divendres i no donar senyals de vida, el president de l’Agrupació Excursionista Terra i Mar, senyor Gustau Erill, va manifestar els seus temors que alguna cosa dolenta hagués passat als dos membres de la societat al senyor Palacios, president de la delegació catalana de la Federació Espanyola de Muntanyisme.
“Poden haver-se endarrerit un parell de dies -va dir Palacios-, i si no arriben m’ho comuniqueu, perquè aleshores faré gestions”. Divendres, Gual, Baqués i Erill van viure en tensió contínua. L’endemà van començar les gestions amb Suïssa. Primer van parlar amb la Legació espanyola a Berna. Més tard, Tiana, un sabadellenc, parlava en alemany amb els guies de Zermatt. Els guies van prometre organitzar una expedició de socors per al dia següent, diumenge 25 d’abril. Al refugi de Hörnli van trobar el rellotge de Joan Camp, les mantes del refugi revoltades, uns plats d’alumini pertanyents als excursionistes i una cassola amb menjar fred, gelat.
Tots dos centres van realitzar les gestions pertinents per localitzar els joves espanyols al poble, van visitar hotels i fondes. Però en no trobar-ne el menor rastre, diumenge van prometre iniciar la recerca, ja en ascens cap al cim del Cerví.
La notícia de la desaparició va transcendir al terreny oficial, i l’alcalde Marcet va començar a fer gestions per part seva, amb l’Ambaixador d’Espanya a Berna i amb el cònsol espanyol a Ginebra. El senyor Gorina, cap de pilots de l’Aeroclub Barcelona-Sabadell, esperava l’ordre de marxar amb avioneta per fer un reconeixement sobre el Cerví. Després d’una espera angoixant es va rebre el telegrama següent de Berna: “Me comunican de Zermatt no es posible abrigar esperanza alguna de encontrar vivos alpinistas en esa ciudad, desparecidos en el Cervino. Nieve y condiciones atmosféricas siguen impidiendo salida expedición para tratar de confirmar fatal desenlace. Saludos. Firmado, Baena”.
Després de tan fatals notícies, el dimarts dia 27, l’avió de les 10,45 de Barcelona-Ginebra portava a bord els joves alpinistes Antoni Baqués i Francesc Gual. Des de Ginebra es van traslladar a Zermatt amb tren. Baqués va ajornar el seu casament per poder realitzar aquest viatge. Però quan van arribar ja no es podia fer res. Al text del telegrama que van enviar a Sabadell es podia llegir: “Perdida pista, agotadas posibilidades búsqueda; de momento, inútil nuestra permanencia; reconocimiento aéreo inútil, por excesiva nieve reciente. Regresamos”.
L’1 de maig ja estaven de tornada a Sabadell; sense haver complert el seu encàrrec.
La tragèdia s’havia desfermat. La dissort es va imposar a l’aventura, al risc i a la il·lusió i va ocasionar un drama que va deixar dues famílies desconsolades.
La vigília de la seva precipitada partida a Ginebra, Baqués i Gual van anar a visitar la mare de l’Antoni Estruch, la senyora Maria Senserrich. Ella els va oferir la seva ajuda per tot el fos necessari. “Si és mort -els va dir- l’enterreu allà; si està ferit, el porteu a un hospital; si s’ha perdut, Déu dirà”.
A més a més…
Al cementiri dels alpinistes de Zermatt hi ha la “Tomba de l’escalador desconegut” en record de les més de 500 morts i desaparicions que s’han produït al Cerví des de l’any 1865.
