- Puccini: Turandot
- Maribel Ortega (Turandot). Antoni Lliteres (Calaf). Ivana Ledesma (Liù). Jeroboam Tejera (Timur). Carles Daza (Ping), Jorge Juan Morata (Pang), Marc Sala (Pong). Jordi Casanova (Emperador). Juan Carlos Esteve (Mandarí). Cor AAOS. Coral de l’Agrupació Pedagògica de Sant Nicolau. OSV. Daniel Gil de Tejada, director. Carles Ortiz, director d’escena.
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 22-4-24.
S’acaba la temporada de la Fundació Òpera a Catalunya amb un dels títols més ambiciosos del repertori i dels que han muntat: Turandot de Puccini. I ho ha fet sense la banalització dels efectes massius i el luxe narcotitzant de les esperades produccions que rebenten els pressupostos d’un teatre. En aquest sentit, han demostrat que es pot fer una Turandot visualment atractiva i amb un equip vocal més que solvent, reciclant, a més, la producció del 2015.
L’equip habitual, Carles Ortiz i Jordi Galobart, reforçats per Esteve Gorina i amb el suport de la riquesa cromàtica de la il·luminació de Nani Valls, ha gestionat una producció que aprofita l’espai i subsana l’estatisme d’un títol amb poca acció (especialment des de la meitat de l’acte II). L’escenografia soluciona adientment el pas d’escenes a cada acte i genera ambientacions identificables i il·lustratives: les portes davant la muralla, la Sala del Tron i el jardí), amb elements comuns centrals com l’escalinata i la nit. Com de costum, es presenta la història de manera directa i tradicional: des dels moviments estereotipats fins a un vestuari, maquillatge i perruqueria de gran elaboració; passant per simbolismes del blanc en la fredor emocional i la inaccessibilitat del blanc de Turandot (acte II) davant el vermell de la passió i vida amb què ella i Calaf acaben l’obra; o els tres colors primaris identificats amb els tres ministres. Un trio, per cert, vocalment equilibrat i ben coordinat que va dinamitzar les seves intervencions, de gran dificultat rítmica i de concertació com la primera escena de l’acte II gràcies al trinomi format per Carles Daza, Marc Sala i Jorge Juan Morata.
Daniel Martínez Gil de Tejada al capdavant de l’Orquestra Simfònica del Vallès va dur a terme una tasca excel·lent atesos els mitjans i l’amplitud del fossar que no permet encabir-hi l’orquestra gegantina i tímbricament tan variada de l’obra. I que, per cert, també juga amb nombrosos efectes de música escènica (dalt i fora l’escenari). El resultat assolit per Gil de Tejada és àmpliament superior al de fa pràcticament una dècada: experiència, diligència, intensitat i intenció dramatúrgica per a una batuta a qui, reitero, m’agradaria escoltar en altres teatres i en repertori simfònic. Va acompanyar les veus modelant la fluència lírica, va buscar el caràcter majestuós als finals d’acte i va aconseguir moments ben definits en els canvis idiomàtics de la més avantguardista de les partitures puccinianes.
També el cor, acompanyat per l’Agrupació Pedagògica de Sant Nicolau, va gaudir de l’entitat necessària en unes intervencions generalment dominades per textures homofòniques, tendents al registre agut i al fortíssim. Potser per tot plegat, va ser durant les salutacions de Gil de Tejada que el públic va començar a posar-se dempeus. Se li comença a reconèixer dues dècades de picar pedra.
Tres protagonistes
Maribel Ortega reapareixia amb un dels papers amb què se la recordarà a Sabadell. Poques veus poden encarnar la psicòtica Turandot i ella l’ha enfocada amb la suficient autoritat i fermesa. En aquest sentit, busca una flexibilitat en el cant que l’allunya de la permanent imatgeria d’una vocalitat constantment declamativa. Potser l’esmalt tímbric no sigui refulgent com fa uns anys però l’extensió –especialment en el registre agut, Do sobreagut inclòs, sí- amb un control tècnic i domini de l’instrument que sap canalitzar. Com he escrit altres vegades, Ortega és una cantant intel·ligent que sap dosificar-se sense manllevar accents a les frases ni la violència enunciativa pròpia del personatge. La salvatjada que és la seva ària de sortida In questa reggia ho corroborava tant com el duet final.
El Calaf d’Antoni Lliteres cerca el vigor i certa efusió amb un fraseig puntualment expansiu que sap on regalar-se i donar amplitud a la veu i a la frase, sense avançar a batzegades ni barroerismes. Puntualment, aporta el punt de melancolia distanciada inherent (Non piangere Liù) a un personatge tan maniqueista i primari com el seu, que ho té tot guanyat si mínimament es defensa amb el hit Nessun dorma. Se’n va sortir i amb comoditat amb rutilant i un Si natural ben sostingut aportant, a més, una lleu pàtina d’esperança a aquesta ària. Però més enllà d’un registre agut solvent (finals d’acte i duo del tercer) i centre que li donarà joc amb altres rols menys extrems, la veu destaca per un metall tímbric i col·locació general manllevada de subterfugis greus que si no tendeix a fixar-se ni obrir-se per defecte, podrem celebrar dient: ¡Habemus tenor! Juntament amb Andrés Veramendi, que va interpretar aquest rol damunt aquest escenari fa exactament nou anys, és de les millors veus de la seva corda que han trepitjat Sabadell els darrers anys. Fora bo saber-lo conservar i encabir-lo en els rols adequats.
Com Lliteres, Ivana Ledesma debutava a Sabadell amb una Liù de veu mòrbida, timbre fosc, dúctil i atenta a un fraseig líric de bona línia que va convèncer sense manierismes i amb control de la respiració i la projecció en les mitges veus i apianaments de les seves dues àries: la pregària Signore ascolta! i el lament Tu che di gel sei cinta.
Per la seva part, Jeroboam Tejera va encarar el seu Timur amb molta solvència i una veu sonora en una prestació curta però irreprotxable (Sorgi, Liù!). Igualment, adequats Jordi Casanova (Emperador) i Cristofol Romaguera (mandarí) que segueix progressant a bon ritme des de l’Escola d’Òpera de la temporada passada. Amb ell es tancava un repartiment de “la casa” i “de la terra” que, recordem-ho, ha penjat el sold out a tots els teatres de Catalunya on es representarà. Ara sí que bufen bons vents per la lírica. Almenys, la sabadellenca. Que no afluixin.
