El camí per aconseguir una plaça fixa en un centre educatiu públic esdevé un repte similar a la preparació d’un corredor per acabar la seva primera marató. Una cursa de fons que en alguns casos s’eternitza, despertant la sensació entre els docents que es tracta d’un procés massa subjectiu i arbitrari. Percepció que també s’estén entre bona part d’aquells que ja han creuat la meta.
L’últim cap de setmana d’abril, prop de 18.000 aspirants es van examinar per accedir a una de les 9.344 places convocades pel Departament d’Educació en les oposicions de docents, amb 90 especialitats. A Sabadell, quatre instituts van ser seus de diferents proves: Escola Industrial, Sabadell, Arraona i Ca N’Oriac. Entre opositors sabadellencs examinats hi ha un pensament generalitzat: “malgrat que creguis que t’ha anat bé, els resultats són incerts perquè els criteris no són prou clars”. És el sentiment que transmeten els protagonistes, que prefereixen mantenir l’anonimat perquè es troben encara a mitja carrera, pendents de la segona part del procés.
Un temari “poc definit”
A primària, per exemple, al matí es van triar els casos pràctics, on els examinadors jutgen com es desenvolupa el docent per avaluar la seva manera d’exercir com a mestres. A la tarda, l’examen constava de 28 possibles temes. Se’n trien tres per sorteig i l’aspirant n’escull un per començar a redactar. “És la part més memorística”, precisen les veus consultades. Tot i tenir bones sensacions, coincideixen a no llançar les campanes al vol. “Crec que em va anar bé. M’ho vaig preparar molt. Però és un procés que no depèn de mi. És totalment subjectiu. I canvia segons com ho vegin aquell any”, explica un d’ells.
La crítica apunta alhora a una metodologia que veuen obsoleta. “No té cap sentit que a les aules ens demanin menys teoria, amb un sistema educatiu centrat més en la part vivencial. I resulta que per accedir a la plaça ens estan examinant amb un model purament memorístic, vomitant el tema”, sostenen. I afegeixen: “hi ha un factor de sort que juga un paper molt important. T’ho corregeixen persones. Inevitablement, ells tenen una mirada”, admeten.
Preparació per a les oposicions de docent | Victor Castillo
En general, hi ha la impressió que el temari resulta massa obert. “Els temes no deixen de ser un repàs de la carrera. Si ja tens uns estudis acreditats, no sé si té sentit examinar-te d’allò que ja t’has graduat”, explica una d’elles. Aquesta realitat obre la porta a acadèmies que preparen els futurs funcionaris amb cursos que orienten, però que continuen sense donar un contingut igual per a tots. Profes en apuros i altres eines serveixen de guia per a molts. “Els temes que fem a l’examen no existeixen. A nosaltres ens donen els títols, i hem d’investigar buscant articles i informació per crear-te el tema. Per això és tan subjectiu. Tens unes bases, però després t’has de construir tu mateix els apunts per estudiar. Potser jo ho tinc explicat d’una manera, i algú altre d’una totalment diferent. Cadascú té el seu, encara que hi hagi un criteri comú per avaluar-nos“.
Això fa que s’afronti el procés com una espècie d’assaig de prova i error. Haver de repetir el tràngol és molt habitual. De fet, costa trobar un testimoni que hagi tingut plaça a la primera. “Em vaig presentar l’any passat. Em va anar bé, però vaig suspendre”. Una de les docents assenyala un altre punt. “L’examen d’oposicions almenys hauria de guardar la nota més alta, per si et presentes en altres convocatòries. Així et pots presentar de la part que t’ha anat pitjor. És frustrant treure molt bona nota en una part i després que l’hagis de repetir”, avisen.
Una preparació en ple curs
Els moments d’estudi a altes hores de la nit o a primera hora del matí són habituals. “Aquests darrers mesos anava a dormir molt tard i m’aixecava aviat per fer la programació i estudiar. Ha sigut més difícil que l’any passat. Abans només havies de fer un tema [situació d’aprenentatge]. Ara era de tot un curs sencer”, explica un testimoni. Haver-se presentat a les anteriors oposicions, a més, endarrereix l’inici de l’estudi, ja que els aspirants no saben fins passats els mesos si tindran plaça o no, malgrat haver aprovat. “Em vaig quedar a tres dècimes. Fins que van donar les notes definitives, no sabia si em tornaria a presentar o ja no caldria. Això et limita el marge per a les noves”. Aquesta conjuntura, però, té una lectura positiva: la voluntat en els últims anys de consolidar els equips docents, amb convocatòries a oposicions més freqüents per part del departament.
En paral·lel, la preparació es compagina en la majoria d’opositors amb la seva tasca ja en les aules, treballant com a interins -alguns dels entrevistats, fa més d’una dècada-. “Primordialment, crec que s’haurien de mirar bé les dates. Fer-ho a l’abril no només és negatiu per la nostra preparació de les proves. També afecta com afrontem les classes i els alumnes es poden veure perjudicats. En les setmanes prèvies, veus docents amb molta angoixa i estrès per haver-ho de compaginar tot”, explica un d’ells.
Un sistema diferent?
Una possibilitat per reduir pal·liar circumstàncies, plantegen, seria obtenir el vistiplau amb examinadors presents a les aules que jutgessin el desenvolupament a la classe, a més de presentar la programació. “Aquest cribratge, veient com es gestiona realment una aula, permetria tenir informació més exacta. Quan et presentes a oposicions xoca que et diguin no és un procés selectiu, sinó que sempre passaran els millors. Ser millor és aprovar un examen? O saber gestionar la teva aula i fer bé la teva feina? Aprovar no vol dir que siguis millor mestre que un altre aspirant”, qüestionen.
Amb totes les crítiques sobre la taula, la cursa continua en marxa. Un cop acabin aquestes oposicions amb caràcter ordinari, el juny, el Departament d’Educació calcula que el percentatge d’interinitat quedarà per sota del 8%, també per l’estabilització mitjançant el concurs extraordinari de mèrits i les oposicions extraordinàries de l’any passat. En dos anys, entre tots els processos, s’hauran convocat més de 36.000 places. Alguns ja veuen la meta. Altres, hauran de tornar a la línia de sortida.
