El festival Embassa’t aspira a una edició de rècord. La previsió, abans que arrenqui amb el mític pop dels mallorquins Antònia Font i tanqui diumenge amb l’atreviment de la Mushkaa, és que passin prop de 7.000 persones per l’amfiteatre del Parc de Catalunya. Suposarà triplicar la xifra d’assistents de cinc anys enrere. És evident que el festival es fa gran, tot i que l’organització s’entossudeix a oferir una experiència sense cues ni trepitjades. Així ho defensa el director de l’Embassa’t, Arnau Solsona.
El festival és un projecte local però d’ambició global. Mai perdrà l’essència sabadellenca?
Després de tot el que hem aguantat en 16 edicions, ja hem passat per la crisi o la temptació de sortir de Sabadell. Però mai s’ha acabat de dur a terme, no tindria sentit, perquè el que té sentit és tenir esperit sabadellenc i reivindicar-lo. És la nostra ciutat, tots els de l’organització som d’aquí. Vam néixer com un oasi perquè a la ciutat estàvem mancats d’oferta cultural contemporània, de musica en directe. La bombolla de l’Embassa’t cada vegada és més gran i no només desperta l’interès de gent de la ciutat i la comarca, sinó de gent de fora que ha trobat el gust que passi a Sabadell, de sortir dels espais de sempre de Barcelona. I amb tots els respectes, el Parc de Catalunya, amb vistes a Montserrat i la Mola, no és el Fòrum.
No deixa de ser un festival que se sosté gràcies a l’empeny i al voluntarisme. No hi ha el perill de cremar-se?
Per una banda, hi ha moments que crema. No som una empresa, som una associació cultural sense ànim de lucre. Els beneficis van destinats a l’edició següent i a cobrir despeses de coses que potser no han anat com esperàvem, perquè és a força de prova i error que hem anat aprenent a sobreviure. Però aquest empeny és el que dota el festival d’un caràcter especial i únic. Les coses de veritat tenen un punt d’emoció i esforç que tant músics com públic noten. I encara que no sigui la nostra professió, la professionalitat és màxima. Hi ha molts membres que en el seu dia a dia laboral fan la mateixa tasca que en el festival.
És un model a sostenir a llarg termini?
Ho anirem parlant. L’entitat s’ha ampliat, som un grup de gent amb ganes i edats variades, hi ha implicades diverses generacions. El que et puc dir és que hi tornarem l’any que ve.
Estem en un moment en què hi ha una sobresaturació de festivals.
Sí que hi ha molts municipis amb ganes de fer una programació sota un paraigua d’una cosa que en diuen festival. Però si anem a buscar la denominació, un festival implica més d’un escenari, més d’un dia seguit, dates prolongades… Fer un cicle no és ben bé un festival. L’experiència de venir a l’Embassa’t és diferent que anar a un concert en concret a Pedralbes que ja saps que t’agradarà.
Els cartells de la majoria de festivals catalans són calcats.
A vegades falten idees, sí, però la indústria condueix a repetir patrons. Hi tenen culpa la premsa, els patrocinadors, les empreses de management…
En canvi, que la majoria dels artistes de l’Embassa’t siguin desconeguts pel gran públic és un avantatge?
És ser valents i apostar per fornades de gent jove quan no és obvi que triomfaran, és escoltar nous talents. Per això, molts artistes passen pel festival abans de ser coneguts. També ens hi ha portat la nostra economia, és clar. Tenim un pressupost ajustat. Però sempre hem programat amb un argument musical, un fil cultural, i no a la babalà.
Per què heu sobreviscut mentre tants altres festivals no ho han fet?
Tenim la tossuderia de ser diferents, de trencar amb moltes coses. Ens han agradat sempre els reptes i n’hem fet de molt grossos. També hem tingut reconeixement i empatia del sector en temps difícils. I és habitual queixar-se dels sabadellencs, però la gent de Sabadell hi ha cregut, tenim un molt bon públic.
El model i les dimensions són aquestes o teniu el debat de fer créixer el festival?
Sobre les dimensions, no. Hi ha una formula que no cal tocar massa, tot i que la mateixa idea té un marge d’esponjar-se. És un tema de bon funcionament. No volem fer un festival de cues i massificacions.
L’Embassa’t té l’etiqueta popular de ser per a modernets.
No sé si l’etiqueta és bona o pejorativa, però el modernet, el hipster de fa uns anys, té la necessitat de voler estar a l’última i això a escala musical ens va. Un sociòleg diria que hi ha molts grups socials que venen al festival. Si rasques més enllà de l’etiqueta, veuràs que hi ha tota mena d’estils. Potser xoca que Sabadell estigui tant a primera línia, però no som tan provincians. Els de Barcelona a vegades es pensen que això és un poble darrere les muntanyes.
A qui us ha costat més portar en el cartell aquest any?
María José Llergo, que ve d’una gira als Estats Units, és una artista que costarà molt que torni a passar per Sabadell. La seva carrera ha estat meteòrica, fa concerts molt estudiats i comptats per Espanya. Ha estat una feina de mesos i mesos de l’equip de contractació.
Quin concert serà una revelació inesperada?
Crec que la cloenda de Nerve Agent dissabte a l’escenari gran pot ser un punt i a part.
Qui és el que té més catxet?
Hi ha varis caps de cartell, com Antònia Font.
Personalment, un concert que et faci especial il·lusió?
Tornar a veure Cala Vento, que ha crescut molt des que els vam portar i que perfectament podrien estar a l’escenari gran. Serà remoure l’essència del que fan des de la proximitat del rock. Tenen un dels millors directes de l’estat espanyol.
