[Arnau Bonada economista i president de la Xarxa Onion]
La pluja dona finalment treva i una horabaixa esplendorosa tenyeix l’amfiteatre del parc de Catalunya d’un groc càlid i suau. S’obren les portes de la setzena edició de l’Embassa’t. L’acte inaugural consisteix en una taula rodona sobre festivals musicals moderada per en Roger Escapa. Es parla, entre d’altres, de com les noves generacions viuen els concerts, sovint més preocupades d’enregistrar-los que de viure el moment.
Acabat, fem una copa de vi DO Empordà amb en Bernat Muntaner, director de Management Oigovisiones, i la Katarina Grbic, del Festival Rizomes. Els explico una anècdota del darrer concert d’IDLES al Sant Jordi, en què el cantant va fer pujar una noia del públic a l’escenari i ella no va ni tan sols mirar la banda perquè estava emetent un vídeo selfie per a alguna xarxa social.
Amb en Roger Escapa i l’Arnau Solsona, bons amics de la Xarxa Onion, parlem dels The Strokes i comentem que, a Catalunya, poca gent sap que Julian Casablancas, el líder de la formació, és besnet d’un gran industrial del tèxtil de Sabadell que, entre altres fites, va ser president del Banc. Somniem a dur, algun dia, la mítica banda novaiorquesa de rock alternatiu a la ciutat del seu besavi. S’accepten contribucions…
Antònia Font comença la seva actuació a l’escenari principal, entre les siluetes de la Mola i de Montserrat. Quin privilegi poder gaudir d’un festival al bell mig de la ciutat i rodejats de natura! Brindem amb una IPA de Nòmada Brewing, nascuda a l’Olut de Sabadell, amb diversos emprenedors i polítics locals que no s’han volgut perdre l’esdeveniment.
Cau la nit i l’amfiteatre es converteix en una cala, embolcallada per la salabror de les melodies dels genis mallorquins. El públic, a l’inici tímid, acaba dempeus i totalment entregat a obres mestres com Calgary 88, Batiscafo Katiuscas o Dins Aquest Iglú; i, acabat el concert, es taral·lareja la tornada de Wa Yeah! com si fos el Seven Nation Army dels països catalans.
Tornant cap a casa, observo els ànecs que naveguen novament pel revifat, però encara minúscul, llac del parc. Com fantasmes shakespearians, encara queden alguns cartells electorals en què els candidats ara semblen, irònicament, estar amb l’aigua al coll. Vivim en un país preciós, però enormement complex. Com les lletres de Joan Miquel Oliver.
