[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
L’altre dia, el germà petit se’m va enfadar per insinuar que ell, per ser el petit, ho tenia molt més fàcil que jo, el gran, en segons què. Que jo vaig haver de lluitar per poder-me quedar sol a casa, per poder sortir fins a certa hora, per accedir a certs permisos perquè se’m financessin segons quins capritxos. Que jo m’he hagut de fer pas entre la selva amb matxet i sabre, evitant els mosquits i els cocodrils, mentre que ell ha trobat un camí perfectament asfaltat i amb vorals urbanitzats de gespa ben segada. Això, l’enfadi o no, és un fet. I no dic que no tingui cert mèrit, ser prou hàbil per saber aprofitar els avantatges de la seva situació, que en té, ni tampoc dic que en tingui més ni menys que obrir camí reservat només als primers fills de cada casa.
Seria absurd, em sembla, picar-se amb els obrers que el segle XIX van lluitar i morir per aconseguir la jornada laboral de vuit hores, perquè no ens han donat l’oportunitat a nosaltres per lluitar per aquesta fita, en lloc d’estar-ne agraïts. Com criticar les sindicalistes que van aconseguir el dret a vot en benefici nostre o els demòcrates que han lluitat al llarg dels segles per al nostre benestar.
Sé que sono a vell ranci escopint a la vora del foc que les generacions que venen són unes desagraïdes i que jo a la teva edat m’havia de guanyar les garrofes tot solet, però no és això. O no només. No culpo gens el germà molest perquè nosaltres, probablement, tampoc som conscients de la gran quantitat de comoditats heretades de què gaudim.
Tot plegat em va fer frenar, un moment, per a l’agraïment. Per haver pogut néixer en un estadi prou avançat de la tradició. Per tothom que ha lluitat en el passat per aconseguir coses que sobrepassaven la seva persona, que anaven més enllà de si mateixos. Si ser germà gran és vetllar pels que venen, més que simplement haver nascut el primer, de sobte m’adono que en tinc molts, de germans grans. Que el món està ple de gent que, probablement sense saber-ho, ha contribuït a fer del món un lloc molt més habitable per a mi. I en la petita crispació del meu germà petit, vaig tenir ocasió de reconèixer-los i de donar-los les gràcies. Avui volia, en definitiva, brindar per tots ells: pels germans grans que no tinc de sang.
