[Pere Alavedra, Enginyer industrial]
Després de dècades de menyspreu a la indústria, pensant que Espanya, Catalunya, Sabadell serien territoris de serveis, ens adonem de la imperiosa necessitat de tornar a fabricar. Durant anys en l’àmbit de Construccions Industrials a la UPC, s’ha pensat en quins serien els punts que poden servir com a base per construir el camí cap a la reindustrialització, aquí teniu els que hem treballat:
Amable, a casa nostra s’ha treballat molt a assolir una administració amable pels ciutadans; però en el lloc on menys ha arribat és en la interlocució administració-empresa, de forma especial en l’entorn de les PIMES. Sembla una cursa d’obstacles obtenir el permís per la instal·lació d’una activitat industrial.
Amiga, per assolir la reindustrialització cal quelcom més que l’administració amable, se li ha de demanar que sigui amiga del teixit industrial, per això el primer que cal fer és revisar els procediments de concessió de llicències, deixant de veure a l’empresari com l’enemic, per mirar-lo com aquella persona que posa el seu enginy i el seu patrimoni al servei de la societat per crear riquesa. Tot recordant que segons Thomas Piketty, “la riquesa es reparteix de manera molt uniforme 1/3 pel capital, 2/3 pels recursos humans” i segons el premi Nobel Robert Solow, “als EUA era un 20% pel capital i un 80% per la societat, aquí incloïa els recursos humans de la mateixa empresa i les transferències socials”.
Col·laboració, l’Administració és fonamental per crear entorns favorables, que resolguin els reptes del país, de forma que situïn les nostres empreses a la frontera tecnològica. Sabent que no hi ha empreses líders, sense administracions líders. Cal una administració prou humil per deixar que siguin les empreses les que escullin en quina frontera tecnològica es volen situar.
Comunicació, s’ha de saber transmetre a la societat que el fonament de la política social del segle XXI, és la política industrial. Com deia Winston Churchill: “Molts miren l’empresari com un llop que s’ha d’abatre, altres el miren com una vaca que s’ha de munyir, uns pocs com el cavall que tira el carro”. Si es vol tenir un teixit industrial pròsper, s’ha de començar incentivant al jovent a ser empresari, per fer-ho cal valorar la seva fi gura.
Coordinació, cal “un pacte d’estat” de llarga visió. Que no sigui fl or d’un dia i que no derivi només en bonics eslògans publicitaris. Que situï les polítiques industrials al centre polític, donat que és el gran mecanisme generador de prosperitat per la ciutadania. No hi ha dubte que la indústria marcarà el desenvolupament dels territoris.
Innovació, és la base del progrés, sense ella no hi ha una indústria competitiva, i sostenible. R+- D+I+i s’ha d’entendre al servei de la indústria, és el moment de la feina conjunta entre científi cs, tecnòlegs, innovadors, emprenedors i empreses, sols així es podrà disposar d’una indústria competitiva.
Persistència, per fer front al desencís de la manca de resultats a curt terme, és necessari impregnar al país de persistència, manquen lustres per veure’n els resultats, la nostra societat no està acostumada a pensar en el demà passat, sovint diem que els arbres no ens deixen veure el bosc.
Perspectiva, per pensar que s’ha de fer en un futur continu, no reduït al demà. No n’hi ha prou en el saber (ciència). Cal saber ferho (tecnologia). I sobretot cal fer-ho, amb un cost competitiu (indústria). Molt sovint la indústria, ha estat menystinguda, tant, per la ciència, com per la tecnologia; habitualment el fet de passar de: saber-ho fer, a fer-ho, amb una qualitat i preu competitiu, és un verdader trencaclosques.
Prioritat, cal donar absoluta prioritat a la política industrial. Sense un sistema productiu competitiu, de qualitat, i efi caç. No serà possible tenir una bona política social, que sigui capaç de dotar a la societat d’uns bons sistemes: assistencials, educatius, i sanitaris.
Sapiència, és el contrari de l’Adamisme, pensar que soc el primer a veure i intentar resoldre un determinat problema, avui l’Adamisme és un dels grans mals que tenim en totes les administracions, tan estatals, autonòmiques o locals, hauríem de recuperar un pensament d’Aristòtil, que diu: L’excel·lència mai és un accident, sempre és el resultat d’una intenció, un esforç constant i una execució intel·ligent. La Sapiència demana fer servir el seny abans d’aprendre qualsevulla decisió, per això cal començar per coneixes a un mateix.
Urgència, avui és necessari posar la reindustrialització al centre de les nostres inquietuds i prioritats. La primera pregunta quan es diu: volem una societat de serveis. Per servir a qui? La resposta és fàcil, a aquells que són capaços d’exportar, i per exportar són necessaris, uns sectors: primari, secundari i terciari, altament productius, competitius i innovadors.
Voluntat, sense una forta força de voluntat i un convenciment clar d’allà on es vol arribar, no es podrà assolir la reindustrialització. Sense oblidar que les grans coses s’han de fer sense dubtar, així les possibles difi cultats no seran capaços d’aturar-te. Els he posat per ordre alfabètic per no indicar prioritat, tots en són igual d’importants i de necessaris, per construir el camí cap a la reindustrialització. Ànims i bona feina.
