Aquests dies se senten molts ais i uis per la taxa de residus. Ves com són les coses que amb això tenim un exemple pràctic de les exigències de la Unió Europea. Un argument que reforça la necessitat de participar en unes eleccions que, tot i no semblar-ho, són prou determinants per a les nostres vides i, és clar, per a les nostres butxaques.
Però no volia parlar de les eleccions de diumenge, sinó de la taxa o taxes de residus. És clar que la fiscalitat en aquesta matèria anirà creixent, ja que aquesta és una qüestió, m’atreviria a dir, que molt pocs governs saben gestionar de forma eficient. Per tant, la responsabilitat en darrera instància es fa recaure en els veïns i en el pagament d’una taxa per cobrir un servei molt car i amb dubtosos resultats per a la salut del planeta.
Des de la implantació de la recollida selectiva s’ha anat insistint a la ciutadania que cal reciclar. Si no ho fan els grans productors de residus (d’envasos i embalatges), han de ser els ciutadans qui els facin la feina sota els paraigües idíl·lics reciclar és molt maco quan en realitat el que seria més eficient és reduir la producció de residus.
Però resulta que, tal com està plantejada la producció d’aliments i altres productes, els embolcalls són imprescindibles i, vulguis o no, has de comprar residus a preu de producte. La cadena es fa inacabable i, a més, ve recolzada per directives europees que obliguen a mantenir-ho tot envasat formant un veritable cercle viciós del qual no podem sortir.
Amb tot això de reciclar s’ha fet molta pedagogia barata que no acaba de funcionar. Només cal obrir el contenidor de la resta per adonar-nos que allà hi va a parar de tot encara que a poca distància disposem de contenidors de recollida selectiva. Aleshores, el que és més fàcil és culpar el ciutadà argumentant que té un comportament poc cívic. Per conscienciar-lo sembla que l’única cosa és fer pagar.
Alguns països com Alemanya, on el reciclatge dels envasos es paga per endavant i el cost s’abona quan es porten buits als punts de venda, tampoc ha resolt el tema, ja que els residus separats, en alguns casos, quan es recullen s’ajunten. Per tant, el problema real és que ni els governs es creuen això de reciclar i es veuen desbordats pels residus. La seva eliminació acaba sent un negoci que mou molts diners. Això tampoc s’explica des d’Europa i així ens van les coses.
