La Marta Vinardell-Maristany (50 anys) és veïna de Castellarnau i acumula més de dues dècades treballant en el món educatiu a casa nostra. Membre de l’Associació de Persones Sordes de Sabadell, va ser una de les impulsores de la iniciativa que el passat 3 de juny va servir per il·luminar l’Ajuntament amb motiu del Dia de la Llengua de Signes Catalana. Ella va néixer amb sordesa i, des de petita, ha lluitat perquè es valorin les capacitats del col·lectiu, assenyalant la necessitat de transformar la mirada per promoure una educació i societat més inclusives i equitatives. Sense paternalismes ni condescendència.
Marta Vinardell-Maristany, docent amb sordesa | David Chao
Com recordes la teva infantesa?
Feliç. Sempre m’he sentit estimada. Tenien cura que estigués bé i no em faltés comunicació ni aprenentatges. Vaig estudiar a l’Escola Ítaca; era l’única alumna sorda, sense cap mena de suport a l’aula com els que hi ha ara. Després, vaig anar a l’institut públic de Les Corts. No existia el concepte de diversitat. Ni disposava de les pròtesis auditives ni de l’accessibilitat que hi ha avui dia. Vaig aprendre que havia de ser tossuda i forta si no volia que em trepitgessin. Recordo especialment que els mestres no volien que aprengués altres llengües, que amb el català n’hi havia prou; em vaig plantar a les classes de les altres llengües i, mira, ara soc plurilingüe, almenys en cinc o sis llengües. Ara, amb cinquanta anys, em surt tota la fatiga mental i emocional d’aquest patiment en silenci. Fa uns anys se m’ha desencadenat un estrès posttraumàtic, i no suporto la sensació de perdre informació o d’estar aïllada socialment. Costa molt que s’entengui això.
Com et va marcar la teva experiència a l’aula a l’hora de formar-te posteriorment?
Vaig decidir endinsar-me al món de l’educació de l’alumnat amb sordesa. Jo no tenia cap prejudici, ja que jo havia crescut a l’escola catalana i era una noia sorda sense cap més etiqueta. Vaig entrar a Blanquerna a estudiar per ser mestra i, al cap de poc d’acabar, vaig començar a treballar com a substituta al CREDA Barcelona. Després, vaig començar Logopèdia. Sembla una incongruència que una persona amb sordesa estudiés Logopèdia, perquè s’associa a la parla i a l’audició, però és molt més que això. Vaig començar a aprofundir en el món del pensament, el llenguatge i la lingüística en general. El meu cervell és neurodivergent i necessito rebre sempre nous coneixements. Així que em vaig llicenciar en Psicopedagogia i, combinant-ho amb el món del llenguatge i de la lingüística, m’he anat formant en Educació Inclusiva, que m’atrau i em motiva molt. És un món lliure de barreres per a l’aprenentatge i la participació. Soc molt crítica amb la situació actual.
Associació de persones sordes de Sabadell | David Chao
On treballes, actualment?
Paradoxalment, després de vint-i-set cursos acadèmics, “em trobo fora del circuit” de l’educació de l’alumnat amb sordesa. Des d’aquest curs estic d’orientadora educativa en un institut de Terrassa, on tinc la meva plaça definitiva. He de ser franca, hauria estat millor continuar a l’àmbit de la sordesa per poder treure més profit dels coneixements i l’experiència; però les circumstàncies actuals no són favorables. Hi ha un sostre de vidre, actituds paternalistes i capacitistes. A més de tenir una administració rígida que no facilita la inclusió de docents o professionals en llocs específics.
En aquests darrers anys havia treballat de mestra de sords a la desapareguda escola CRAS de Sabadell -un centre referent per Catalunya i Espanya- i logopeda al CREDA Vallès Occidental. Com a psicopedagoga amb sordesa, tinc menys opcions per les “exigències i necessitats del centre o servei educatiu”. Anys enrere, es veia com un valor afegit; però, darrerament, no. Els meus inicis com a psicopedagoga van coincidir amb la pandèmia i el fet de dur mascaretes em va afectar molt. Treballava a Barcelona i vaig demanar a l’administració educativa tornar a la meva comarca, per estar a prop de casa. De manera provisional, em van assignar una plaça de reforç al CREDA de Sabadell fins que en el darrer concurs estatal de trasllats del maig del 2023 em van traslladar a Terrassa.
En alguna entrevista he llegit que ets una de les poquíssimes docents del departament amb sordesa.
Sí, som ben poques i no em consten noves promocions de mestres sordes. Totes han estat o estan en centres d’educació especial, o bé realitzant tasques molt concretes i acotades en centres ordinaris o serveis educatius. Sempre he criticat que se’ns han volgut limitar molt en tasques concretes, i sempre han estat els no sords que volen marcar com han de ser els sords. Cada vegada que he intentat fer el pas de mestra a logopeda, de logopeda a psicopedagoga, o fer tasques o càrrec extra, he hagut de superar molts obstacles i barreres mentals. Als anys 90, els professionals amb sordesa estàvem molt buscats i valorats i fins i tot els projectes educatius es desenvolupaven per poder encabir-nos; però, avui en dia, els valors han canviat.
“Hi ha una visió força medicalitzada de l’alumnat amb sordesa”
Què es pot fer per millorar la inclusió de les persones sordes a l’aula?
Hem evolucionat, però només en alguns aspectes. Encara hi ha mancances importants. L’alumnat amb sordesa està majoritàriament dispers en centres ordinaris i tenen diferents suports, en funció de les seves necessitats; però és freqüent escoltar que moltíssims d’aquests alumnes no segueixen els aprenentatges amb equitat, en comparació amb la resta dels companys de l’aula. L’accessibilitat no és plena. Ens podem queixar que hi ha manca de recursos i d’hores de suport; però sempre he sigut del parer que caldria gestionar recursos que han de permetre vetllar i desenvolupar pràctiques inclusives i accessibles a l’aula i al centre. Ens hem de preguntar si aquell alumne accedeix als aprenentatges i a la informació. Participa a l’aula amb plenitud? L’alumnat amb sordesa necessita entorns plurilingües multimodals. Cal més presència de la llengua de signes catalana des del minut zero i d’un bon ús de les pròtesis i amplificacions auditives. Ha de tenir el dret a una educació plena, accessible i plurilingüe.
La llengua de signes hauria de ser d’aprenentatge obligatori?
La llengua de signes catalana és una llengua pròpia de Catalunya, reconeguda pel Parlament de Catalunya, com el català i l’aranès. Està força estesa arreu, però no a Educació. No hi ha docents sords especialistes que ensenyin aquesta llengua a les escoles ordinàries, tret d’excepcions a Barcelona. Avui, encara predomina una mirada centrada en la restauració de les capacitats auditives i de la parla; hi ha una visió força medicalitzada de l’alumnat amb sordesa. Hi ha molt aferrament al “no cal o que no és necessària la llengua de signes”, quan en realitat aporta grans beneficis psicolingüístics i cognitius, com una llengua més. A mi, la llengua de signes catalana m’ha salvat i em salva en molts moments de la meva vida personal, social i professional; a més de fer ús de la llengua catalana i altres llengües.
Com valores la manera com mira la societat les persones sordes?
Hem de canviar moltes mirades, no només cap a les persones sordes. Simplement, caldria tenir una mirada de capacitats, habilitats i de diversitat; i no categoritzar o etiquetar tant. Totes les persones sordes tenim el nostre espectre, en funció de l’entorn i de les circumstàncies. Cal més transformació en la mirada, no només posar els recursos o eines com si fossin productes. En l’àmbit laboral, s’haurien d’oferir les mateixes oportunitats a professionals amb sordesa, que pot ser un valor afegit per a tots. Tinc i he tingut companys amb diversitat i sempre m’han aportat molt. Encara hi ha molta feina per fer.
Si et pregunto per un canvi de fàcil aplicació que s’hauria d’abordar amb més urgència, quin diries?
Oferir totes les eines, llengües i recursos des del minut zero, i comptar amb la representativitat de les persones sordes en tots els àmbits. No tenir els prejudicis ni mirades categòriques i capacitistes; i treballar per una societat realment inclusiva per a tothom.
Com visualitzes aquest progrés en els pròxims anys?
Aules plenament accessibles i entorns d’aprenentatge multimodals. I les famílies han de disposar de tota la informació, en clau de beneficis. Sense cap excusa.
