Opinió

Detectar l’enemic

[Per Tom Colomer, escriptor i dramaturg]

Ahir, vaig sentir un entès dir que no havíem de dir “merci”, que és un francesisme i que no hauria de deixar de banda els nostradíssims gràcies o el ja mig oblidat mercès. I sí, evidentment que és un llop cobert amb llana de xai i que a la qual fem els ulls grossos per un merci o per un inofensiu bueno o per un petit ok en lloc d’entesos. Estem fent, en el fons, el mateix que si diguéssim “bussón” o “albòndigues”, sí, estem deixant entrar paraules que no són nostres i que competiran amb les nostres i que podrien, tard o d’hora, arribar a substituir les nostres.

Quan em parlen d’això sempre penso en els italians que diuen weekend en lloc de fine di settimana o que quan els preguntes què volen dir quan diuen “il pullman” et responen “significa l’autobús”, penso en els italians i en la seva llengua fortíssima, infranquejable i gens posada en dubte ni considerada en perill d’extinció. Perquè quan una llengua és forta, els manlleus rai. Els esforços s’han de posar a fer que el català sigui una llengua normal i d’ús comú i que es parli en tots els contextos, no en si ai aquesta paraula no, o això no és correcte o ui vigila que això és un calc. Això és lo de menus.

Dia que passa, dia que més em sembla que això ho haurem de resoldre els parlants i des de peu de carrer, ja no perquè no es pugui confiar en la classe política, sinó perquè sempre s’acaba demostrant que l’interès general implica vetllar per tot menys per la cultura catalana. Cada dia més resignat admeto que ha de ser un compromís personal, de no canviar d’idioma, de fer jo oficial el català, amb els meus mitjans, i amb les meves –moltes– febleses, a falta d’institucions.

Perquè començo a estar fart que a Barcelona em mirin estrany si parlo català. I quan dic l’enemic no em refereixo a si és castellà o francès o anglès (només he jugat a fer veure que anava per aquí), sinó més aviat a qui farà el que calgui per defensar la llengua (és a dir, la identitat, la cultura d’un poble mil·lenari) i qui s’acontentarà a posar l’altra galta, a “bueno, pues ya te hablo en lo que me pidas”. I convèncer-los que lluitin.

Comentaris
To Top