Negociacions

[Joan Marcet, Professor de Dret Constitucional] Aquests són dies, o setmanes, de negociacions. Superats tots els processos electorals que hem tingut a Espanya entre febrer i juny, hem entrat en una etapa on s’imposa la negociació, sigui per resoldre qüestions pendents de fa temps, sigui per la conformació de Governs. Finalment, s’ha arribat a un acord per a la renovació del Consell General del Poder Judicial, que tenia el seu mandat caducat des de feia més de cinc anys. Sembla que el PP finalment s’ha adonat que no el beneficiava en res mantenir bloquejada aquesta renovació i ha desistit de canviar forçosament abans la llei que preveu la forma d’elecció dels dotze vocals pertanyents a la carrera judicial. Sembla, doncs, que les negociacions “tutelades” des de la UE han acabat per donar pas a un acord que, digui el que digui Núñez Feijóo, acaba imposant el raonament del Govern: nomenem primer un nou Consell i després repensem si cal o no reformar la forma d’elecció dels seus membres. Negociació i pacte finalment. S’ha anunciat també un acord entre les principals famílies polítiques europees per nomenar els principals càrrecs de la Unió. L’acord encara està subjecte a negociació, entre Estats i entre el conjunt d’europarlamentaris. El Parlament Europeu que es va elegir el 9 de juny encara té coses a dir. Es poden afegir a l’acord entre populars, socialistes i liberals, el grup dels verds i amb més dificultats altres grups d’esquerres. Però han quedat fora del pacte els grups d’extrema dreta, i això pot dificultar les negociacions per conformar el conjunt de la Comissió Europea. Els països on l’extrema dreta governa, com Itàlia, Hongria o els Països Baixos, forçaran la màquina en aquestes negociacions, on la lògica partidària i les lògiques estatals són complementàries i, de vegades, contradictòries. Pel bé del projecte europeu, del desenvolupament, econòmic, social, ambiental del conjunt de la UE, de la seva seguretat en tots els àmbits, convindria un acord ràpid i el més sòlid possible. De moment els negociadors han aconseguit un primer acord. Ara convé refermar-lo i ampliar-lo. A Catalunya està oberta la negociació a diverses bandes pel nomenament d’un nou president i Govern de la Generalitat. El marge de negociació sembla encara molt obert i la possibilitat d’un acord és encara difuminat. Si atenem declaracions públiques o comentaris en les xarxes socials sembla una negociació no fàcil de tancar en els dos mesos que la legislació preveu. La insistència d’alguns partits en involucrar el Govern espanyol en la negociació no aplana el camí. Aquells que sovint acusen altres de “sucursalisme”, practiquen una política de mirar més a fora que a dins a l’hora de parlar de les necessitats i de les polítiques útils a Catalunya. La negociació a Catalunya està oberta, però el marge per l’acord és estret. De fet, només es poden preveure dues possibilitats, que de manera reiterada s’han posat sobre la taula, o bé es nomena un president de la Generalitat i un Govern amb el suport de la majoria d’esquerres que existeix en la composició del Parlament sorgit de les urnes del 12 de maig, o bé es bloqueja aquesta possibilitat i ens aboquem a unes noves eleccions. No existeix altra majoria possible. L’opció de nou president i Govern no té altra alternativa que els 68 diputats de PSC, ERC i Comuns. L’opció d’una repetició electoral només farà que fastiguejar la ciutadania. Les negociacions han de ser discretes perquè tinguin eficàcia. Però a la vegada han de ser decidides, afrontades amb valentia i generositat per totes les parts implicades. Sabem que ERC està en un embolic intern i decapitada en el seu lideratge, però ha d’afrontar el moment. O facilita la conformació d’un nou impuls de l’autogovern català o s’estavella en un nou bloqueig polític identitari que no beneficia Catalunya. Potser pot acabar beneficiant algun competidor polític però en cap cas la ciutadania de Catalunya. La negociació està en marxa i pel bé d’aquesta ciutadania esperem que arribi a bon port.