La nit americana

[Per Arnau Bonada, Economista, president de la Xarxa Onion i vicepresident segon del CIESC] L’agost és l’únic mes de l’any en què els clients em permeten, tàcitament, desaparèixer del despatx i anar a veure món. Enguany, he estat explorant la regió central dels Estats Units. Una immensa zona compresa entre el riu Mississipí i les muntanyes rocalloses que Napoleó va vendre als Estats Units l’any 1803 per 15 milions de dòlars. Del Los Alamos atòmic d’Oppenheimer a l’idíl·lic Jackson Hole dels banquers centrals; dels onírics Badlands de Ballant amb llops al colpidor Dallas del magnicidi a JFK; del Denver de Jokic a la Kansas City de Taylor Swift. Un dels objectius del viatge consistia a provar d’entendre per què tants americans donen suport a Trump. Dels onze estats que he visitat, el líder republicà té la victòria virtualment assegurada en nou. Allà, bona part de la població el venera com un heroi que lluita contra l’ordre establert, com si es tractés d’un modern Butch Cassidy de Dos homes i un destí. Arreu hi ha botigues i parades amb gorres, samarretes i banderoles amb la seva imatge i lemes com “Les llegendes no moren mai” o “El que no et mata et fa president” o “Jo votaré pel delinqüent condemnat”. Bona part de la gent d’aquest territori té la sensació que ningú els ha regalat res. En la seva identitat hi ha els pioners i els colons que, al llarg del segle XIX, van abandonar la costa est per cercar un futur millor. Van descobrir-hi unes terres àrides, de difícil cultiu, només aptes per a la ramaderia, i amb un encaix complicat amb les tribus nòmades autòctones. Durant el viatge, he tingut el plaer de llegir un llibre deliciós (Dreams of El Dorado, de H.W. Brands) que narra la història de l’oest americà a través de fragments de dietaris de l’època. Hi ha passatges esfereïdors. Estem parlant d’una societat que s’ha forjat a partir de l’autoregulació, l’autodefensa i on el poder federal és vist amb força recel. Des d’aquella realitat, deu resultar difícil, imagino, sentir-se interpel·lat pels discursos woke de l’esquerra. Viatjar és també observar, escoltar i respectar. Curiosament, el destí va voler que em trobés a Chicago el mateix dia que Kamala Harris fou oficialment nomenada candidata. Es percebia una gran energia col·lectiva. Ja veurem què succeirà el novembre. Tant de bo que la part derrotada actuï amb la deguda responsabilitat. Bona Festa Major!