Un art marcial no té res a veure amb la violència ni amb la supèrbia, sinó amb la veritat. És la filosofia que hi ha al darrere el que ha fet que Jordi Morón segueixi l’esperit del bushido sota l’ombra del rigor, l’amor i respecte que defineixen allò sagrat. Malgrat no fer classe, el tatami sempre implica un ritual al qual es dedica en cos i ànima i pel qual ha apostat per a tota la vida. La seva és una història de desencís sobre l’aikido, l’art marcial japonès que practica des dels 13 anys, i sobre com ell podia fer tot el possible per fer-lo viure amb l’esperit sagrat que mancava a la nostra ciutat.
“Vaig pensar que hi havia un problema amb com s’ensenyava i es transmetia l’aikido a Sabadell, i volia donar-li un aire renovat”, diu amb la mirada decidida. “La veritable passió per dedicar-m’hi professionalment va venir després”, aclareix. Morón tenia clar que els mestres sabadellencs tenien poca formació, poc reciclatge, “que és fonamental”, i “s’ensenyava gairebé de forma medieval”.
Per això, només amb 22 anys, va entomar el repte personal de tenir la seva pròpia escola, un camí gens fàcil que no és per a tothom: “Hi ha molta gent que practica arts marcials, però molt poca que es dediqui a ser sensei”, explica, i en coneix molts que han plegat durant l’últim any. Potser per això el seu primer dojo “va ser un error empresarial” i no va acabar de funcionar. Després d’un temps de formació i de viatjar per tot el món practicant el que no pot ser més que una part de si mateix, va tornar a fer classe a un gimnàs de Sabadell.
‘Kamiza’ del Mushin Dojo, espai sagrat on es rendeix culte i se saluda abans i després de cada classe d’aikido o altres arts marcials tradicionals / VICTÒRIA ROVIRA
Tot i trobar-s’hi molt bé, sabia que no era el que estava buscant. I llavors la pandèmia va proveir: va preguntar sobre un local que feia temps que rondava, a la plaça Granados, i els números van sortir. “Jo quan més gent he tingut ha sigut amb el coronavirus”, diu somrient, i se sent molt agraït perquè, tot i obrir l’agost de l’any passat, enmig de la pandèmia, “no hi ha hagut pràcticament cap persona que em digués que no pagaria el dojo”.
“M’ha costat relacions personals, feines i de tot: jo em puc gastar en formació anualment 7.000 euros”, diu sobre una passió que ve directament dels budells. Potser per això, pensa, ha tingut uns alumnes tan fidels que l’ajuden a difondre la seva visió de l’art marcial: “L’aikido no és taitxí, no és ioga, no és suau, és per a tots els públics, però un públic que vulgui practicar-lo”, sentencia.
