No n’aprenem. Uns i altres seguim amb les manies i els errors de sempre. El “mejor unidos que separados” però els posteriors atacs, amb armament pesat, que arriben i que aguantem els catalans fa temps que ja han sobrepassat el límit de la nostra paciència.
Catalunya és un poble i com qualsevol poble té el dret a decidir el seu futur. Si no volen que ens separem, per què després posen tots els esforços en menystenir-nos i aixefar-nos? No ho entenc per més que hi penso. Una de les solucions és la consulta pel referèndum. Però ja hi posen la primera pega: és anticonstitucional. La solució, si s’ho proposa la classe política tampoc trobo que sigui tan complicada: reformar la Constitució. La mateixa llei de lleis contempla la seva reforma.
És aquest el problema, o el problema és la por a la separació? Realitzar aquesta consulta no garanteix ni que surti el “sí” ni que surti el “no”. Si hi anés tothom i no passés com sempre que la gent es queda a casa i després es queixa dels resultats obtinguts quan no han fet res per canviar-los, es determinaria la veritable força d’aquest “sí” i “no”. En aquest precís moment és quan sabríem tots cap a quina direcció centrar els nostres esforços. De moment seguim navegant d’un costat a un altre del riu sense cap capità que sàpiga què està fent.
Cert que la proposta de la consulta també ha sortit en un temps on sembla que es vulgui desviar l’atenció dels grans problemes que tots estem patint i que tenen a veure amb les tisores. Ara bé, si tots ens centrem i decidim què volem ser, s’obriran dos fronts: lluitar cadascú per la seva banda o “seguir sumant forces” com fins ara.
En tots dos casos, tenim pressa, molta pressa.
