[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Farrés, en una tertúlia a Catalunya / AHS
El lideratge social de l’alcalde Farrés consistí a saber-se centre de la cohesió social. Va espantar la dreta, va demanar disciplina a l’esquerra i, al mateix temps, treballà per assegurar un canvi amb integració. És a dir, va voler donar sentit a la cohesió social, per sobre de fer-ne una proclama buida. Avui se cita molt i de manera vàcua el concepte de cohesió social, llavors no es parlava d’aquest referent, imbuïts com érem en una lluita social més crua, però cal ressaltar que l’objectiu de cohesió social hi era ben present. Això és actuar en política per fer-se garantia d’una sortida col·lectiva cap endavant, encara que estigui tota ella, tot el seu camí, per començar a traçar.
La cohesió social no és sinó un arbitratge en la lluita social, un pacte imposat o dialogat, tant hi fa, però assolit. Una nova convivència amb més igualtat i més ascensor social. I volem pensar que algun camí es feu en aquesta via i que ara hem retrocedit, a la vista del panorama social vigent. El lideratge personal fou el camí de Farrés i significava donar un compromís personal en la tenacitat i la fixació d’horitzó. I fer-ho també amb signes. Per exemple, amb més austeritat que pobresa. Aquesta política era actuar amb i des dels valors i amb una relació directa i personal amb la gent, amb tothom, i sempre per sobre a la feina d’administració, la qual se supeditava a la direcció des del govern social.
L’autoritat aconseguida significava tenir credibilitat a demanar esforç, o temps d’espera, o imposar contribucions especials… tot plegat per fixar estabilitat social. I el to era ser polèmic i anar avançat, res de grisor, sempre apuntant lluny i assumint conflictes, també socials (recordem els treballadors del bus tancats a l’Ajuntament). O com quan deia i em recorda Quim Gòngora: “Les bones notícies es poden donar per escrit, o que les donin els funcionaris, els no, o males notícies, les dono jo”. Tot això només era possible després d’una legitimació social en les lluites fetes des d’abans d’arribar a l’alcaldia. Actuava com un taumaturg, no en nom de Déu, sinó de Marx.
Aquest lideratge de cohesió social implicà un elevat protagonisme personal i, alhora, capacitat d’equip. Implicà una litúrgia social, un polític guia. Totes aquestes opcions i valors avui, simplement, no hi són ni es plantegen com a marc i objectiu polític, perquè la representació política s’ha fet més banal.
Aquest balanç no és historicisme, és critica al present. És la constatació que el Toni es revenja, molts anys després, de l’esquerranisme fàcil, dels alternatius prims. La defensa de qualitat moral de la política de Farrés guanya sentit avui i descarta el gruix de crítiques que li podem i li vam fer, davant el buit en el qual ens trobem. S’eleva la seva categoria com a referent polític, particularment pel descens del nivell que suposa la comparació amb l’actualitat.
Només aconseguirem avançar amb una revolta social. Només la demanda social construïda des de la societat (organitzada) podrem crear una exigència de nova cohesió social, i que la política accepti després protagonitzar.
I està de moda citar Farrés i declarar-se’n hereu. Però quanta buidor! Caldria radicalitat i compromís i això no s’improvisa. Al Toni se’l respecta des de la crítica, no des de l’adulació. Ell mateix hauria admès aquest barem de qualitat, d’autenticitat d’intencions. Qui el vulgui continuar que en senyali primer els límits i després expliqui amb amplitud la crua realitat actual i la voluntat de la seva transformació. Traient només el sant a processó poca cosa farem.
