El santcugatenc Fermín Aparicio continuarà sent el delegat del Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC) al Vallès quatre anys més, fins al 2030. Aparicio va guanyar les eleccions celebrades el passat mes de maig, en les quals també es va presentar l’arquitecte Joan Argemí i Ballbè.
Com entoma l’inici del segon mandat?
Molt content, amb molta il·lusió. Li hem posat moltes ganes a aquesta campanya i també amb la responsabilitat de complir tot allò que hem dit en campanya. La gent ens ha votat per intentar aconseguir complir al màxim el nostre programa.
Quins projectes o iniciatives vol empènyer des de la delegació vallesana en els pròxims anys?
Primer, dinamitzar i impulsar la delegació. El nou edifici ens ha de posicionar tant dins de la societat com de cara al col·legiat i això passa pe donar vida a la planta baixa, a la formació, atenció a l’arquitecte, la cultura que tinguem entre els dos vallesos com a edifici de referència. Segon: tot el que té a veure amb el treball dels honoraris, poder buscar les fórmules o eines que ens ajudin a calcular-los i defensar-los. Tercera, ja estem treballant en la IA; tenim un grup de treball i ens hem alineat amb la demarcació de Barcelona i Catalunya i ja tenim un prototip i interessant.
Una de les prioritats és reduir la burocràcia i aconseguir que la IA faciliti la feina dels arquitectes. Què demanen a les administracions i quin paper pot tenir aquí la intel·ligència artificial?
Aquesta IA està enfocada en la revisió de projectes; que ajudi al visat. I, per altra banda, que ajudi a la redacció de projectes. No puc explicar molt més, però el prototip fa bona pinta. L’objectiu és treure hores de feina mecàniques i de poc valor. Des que el codi tècnic va entrar en vigor, la paperassa ha multiplicat per deu les memòries. Són documents que hi han de ser perquè la llei ens ho demana i s’han de revisar, però no aporten valor a l’arquitectura o que l’edifici sigui millor.
L’arquitectura està mal pagada o infravalorada, també en termes de coneixement de la funció social dels arquitectes?
Penso que sí, i que som hereus d’un clixé potser dels nostres avantpassats en què l’arquitecte tenia una certa imatge elitista que només se’l podien permetre alguns clients. Aquesta imatge va derivar en un peatge, perquè som necessaris per poder edificar, i la imatge que té la societat de nosaltres a vegades no és la que tocaria. En un món tan competitiu i en el qual som moltíssims arquitectes en general, fa que els honoraris estiguin molt ajustats. El pitjor és que la gent no entengui per què paga; ha d’entendre el valor que aportem.
Quina valoració fa de la participació en aquests comicis, la més alta de les últimes quatre eleccions celebrades al col·legi, però tot i així del 33,06%?
Habitualment, els col·legis professionals tenen una participació baixíssima. Estàvem habitualment entre el 17-19%. Ara hem passat a un 33%, que és un terç, no està malament. Les tres candidatures hem mobilitzat l’electorat. Anteriorment, no es votava telemàticament, hi havia paperetes. Ara tothom signa amb la signatura professional o qualsevol mitjà telemàtic.
Hi ha arquitectes que senten que el col·legi els queda lluny o no respon a les seves necessitats. Ho comparteix? Què pot fer per ajudar-los? Jo entro també fa anys per aquesta desconnexió. Quan acabes la carrera et col·legies, comences a pagar la quota i penses que allò només serveix per visar. Fins que necessites més serveis a nivell normatiu, d’assessoria jurídica, descomptes, visites culturals, formació, etc. Quan comences a entrar, veus tot el que té. Què es podria fer? Aquesta legislatura l’hem format amb un equip bastant divers, tant professionalment com de territori. El tema de la diversitat és, justament, perquè no tots els arquitectes som iguals, i la quota no ha de ser igual per qui visa que qui no ho fa. Tampoc ha de ser la mateixa per qui fa servir tota la part de normativa de la OCP com el que només vol estar col·legiat perquè li interessa per altres coses. I aquí la intenció és treballar amb aquesta diversitat professional i ajustar les quotes a la realitat que tenim. L’altra, interpel·lar-los i buscar-los en els temes que els interessen, i moltes vegades aquí la comunicació és fonamental.
En campanya parlava de la importància de l’alineació amb la demarcació de Barcelona i el deganat del COAC. Ha guanyat la seva candidatura; això vol dir que el Vallès tindrà més veu en la presa de decisions del col·legi? En quins temes l’hauria de tenir? Deganat és, a nivell de territori, tot Catalunya. Però és la part estratègica del col·legi. Després això s’aterra a la demarcació, que ha de traspassar l’estratègia i objectius que tenim com a col·legi a la demarcació. Aquesta comunicació és molt més fluida perquè tenim les reunions de coordinació. Els projectes són comuns, el que passa és que si no hi ha aquesta alineació, no hi ha aquesta comunicació i, al final, les coses no acaben rutllant. I de la demarcació a la delegació, encara és més territori. Tot és més fàcil.
Què poden aportar els arquitectes en la resolució de la crisi de l’habitatge?
Crec que molt. Per bàsicament dues coses. Perquè coneixen molt bé el tema de l’habitatge, i perquè són imparcials. Els nostres interessos, llevat de comptades ocasions, no són la voluntat de fer habitatges més petits o construir pitjor. Al contrari, si l’edifici està mal construït tindràs un problema el dia de demà i et trucaran a tu. Hi ha molts grups que treballen el tema de l’habitatge amb advocats, perquè la part legal és comuna. I moltes vegades aquests grups i iniciatives no arriben on han d’arribar. Tots els plans de 50.000 habitatges i iniciatives similars s’han de fer plegats perquè, si no, serà difícil. El tema de fer un observatori de l’habitatge ha de tirar endavant i, sobretot, ens haurien de consultar molt més tota la part de normatives i fer ciutat. Si no, les ciutats creixen en altres criteris, en el bon sentit i el dolent. A vegades et trobes zones poc densificades en les que hi ha demanda. Aquesta normativa s’hauria de reestudiar. Densificar és una opció més, però ha de ser controlada. Si fas créixer una ciutat has de fer créixer els seus equipaments, com els CAP, les escoles, biblioteques, jutjats, etc. Créixer per créixer, has de trobar el límit perquè sí, potser podem densificar, però si després no tenim places a les escoles, això implica fer-ho.
