El prestigiós catedràtic en economia Andreu Mas-Colell (Barcelona, 1944) i exconseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (2000-2003) i d’Economia i Coneixement (2010-2016) a la Generalitat de Catalunya, va ser aquest dijous al Casal Pere Quart, en el marc del cicle ‘Europa, temps incerts’, organitzat per la Fundació Bosch i Cardellach i l'Aula d'Extensió Universitària de Sabadell, per a la Gent Gran, per impartir la xerrada Política econòmica, dependència tecnològica i fluxos comercials.
Quin és el paper actual de la Unió Europea en l’escenari econòmic mundial? M’agrada distingir entre Europa i la Unió Europea. La UE és molt important, però la gran política d’Europa no està passant per la Unió Europea, sinó pels estats, especialment els més importants. Això és important perquè vol dir que la gran política d’Europa inclou la Gran Bretanya. A mi m’inquieta que quedem massa fixats en la idea que el progrés i el que fem a Europa depèn que la UE es converteixi en un estat federal, cosa que no passarà, perquè està tot massa malgirbat, els estats no cediran sobirania i, per tant, cal pensar de manera més creativa. I, per tant, recolzar-se més en el que se’n diu la coalició dels voluntaris: tirar projectes endavant incloent els que estiguin disposats a tirar-los endavant. I repeteixo, això ha d’incloure la Gran Bretanya.
Tot i el Brexit. Va ser un drama per Europa, un punt de disgregació. Hauria pogut ser pitjor segons com hagués evolucionat. En aquest moment, a la Gran Bretanya sembla més aviat que l’opinió pública ho veu com un error, que no es corregirà, però està disposada a fer pinya en temes concrets. I això ens interessa.
I com s’ha de fer? Això s’ha d’anar fent amb energia; el que fem no agradarà als Estats Units. Però els EUA tampoc són omnipotents i, per tant, hem d’anar avançant cap a aquesta menor dependència tecnològica. Per exemple, Starlink és una dependència total. Hem d’anar treballant per tenir més autonomia. En satèl·lits, per exemple, ja està en marxa fer un sistema de satèl·lits que serveixi com a mínim el sector públic o oficial d’Europa; això vol dir que els governs francès, alemany o espanyol es podran comunicar sense que Elon Musk pugui mirar les converses. L’autonomia estratègica prendrà temps; hem de ser conscients que autonomia estratègica no vol dir proteccionisme clàssic, ha de ser una cosa molt quirúrgica i enfocada a coses realment importants que tenen a veure amb la sobirania.
Hi ha la capacitat? La capacitat hi és. El problema d’Europa no és si pot, és si vol. I no em pregunti si soc optimista si vol o no vol. No ha perdut les seves capacitats; és una economia potent, fragmentada, molt diagnosticada i ja tots sabem les recomanacions que convindrien; estan a l’informe d’Enrico Letta i Mario Draghi. Si aquests informes s’implementessin, seria bo.
Estem assistint a un retrocés de la globalització econòmica? Sí, efectivament. I repeteixo: el retrocés és natural i és esperable, en certa manera desitjable en temes molt estratègics, el que toca defensa, energia, etc. Però no hauria de tocar coses com si hem de comprar camises a la Xina o no. Afecta el comerç internacional, però no dramàticament. Podria afectar més, sí. No ha seguit el ritme d’expansió, però no s’ha desplomat. Aquí, des de fa uns anys, importem molts vehicles xinesos.
Fins a on pot sacsejar l’economia mundial la política aranzelària de Donald J. Trump? Va ser molt significatiu el que va passar el 9 d’abril d’aquest any: va sortir amb un programa d’aranzels tremendo… El mercat, l'stock market, es va enfonsar i va afectar el més capital del funcionament financer, que van ser els bons del Tresor americà. Setmanes després, cap als 20, Trump va rectificar. A partir de llavors, moltes amenaces, giragonses, però l’stock market va pujant i no s’immuta del que diu Trump. És soroll. El món econòmic americà ja li ha agafat el número. Alguna vegada en farà alguna de grossa; a ell li agrada amenaçar. Les conseqüències serien més importants pel món que pels Estats Units mateixos. Silicon Valley i el món dels negocis ja se'n cuidaran que eviti una catàstrofe.
És viable el nearshoring per recuperar producció industrial a Europa? És bastant viable i està marcat per dues raons: una, costos de transport. En la mesura que l’energia puja de preu, el component de transport és més important per portar coses de la Xina i menys important portar-les del Marroc. Raó estrictament econòmica. I l’altra és més de seguretat i autosuficiència. S’ha de veure país per país. No hauríem de tenir problemes per invertir al Marroc; és proper, pot haver-hi acords de cooperació. No per posar-hi les coses nostres més estratègiques, però sí deixar que els costos facin el seu paper.
On rau, doncs, la clau de volta de la indústria? El gran valor afegit a la indústria és la prefabricació, el disseny, el tipus de coneixement, la propietat intel·lectual. Quan parlem de societat del coneixement, ja ho som. El que hem de pretendre és que la societat del coneixement sigui amb contribució important del nostre coneixement. Això vol dir que som protagonistes si podem capitalitzar aquest coneixement.
Finalment, com va viure l’opa del BBVA al Banc Sabadell? Esperava aquest resultat? Com molta gent, no esperava un resultat tan rodó. Sí que esperava un suport elevat, però no tan alt.
Quin futur li augura? Espero i desitjo que sigui molt bo i que continuï sent un gran banc d’àmbit espanyol, amb la vocació de ser el banc del teixit productiu d’Espanya, i independent, des de Catalunya.
