Les darreres dues setmanes hem vist una peculiar estampa amb les mascaretes: quasi ningú se l’ha treta pel carrer. Tot i que la societat va viure amb gran rebombori l’aixecament de l’obligatorietat de dur-la (decisió estatal), passats uns dies l’eufòria va deixar pas a la precaució.
A més a més, la cinquena onada (la generada entre els joves, a partir de Sant Joan i l’inici de les vacances) ha causat gran preocupació. Tanmateix, el fet més curiós és que les administracions sanitàries han matisat que caminar a l’aire lliure és un dels actes de menys exposició a ser contagiat de la Covid-19. Que allà on hem de ser extremadament curosos és quan seiem a una terrassa a prendre una beguda amb persones de fora de la nostra bombolla, per exemple.
I llavors, per què seguim caminant amb mascareta? Probablement, perquè l’hem convertit en un símbol de solidaritat col·lectiva. En una icona de protecció, tant per a nosaltres com per als altres. Aquella sensació que, independentment de l’exposició de cadascú, la voluntat és que també se sentin bé aquelles persones amb qui ens creuem.
