Tota l’efectivitat i la contundència que hem tingut altres dies, avui no l’hem tingut”, explicava el tècnic Pedro Munitis, en la roda de premsa post partit, radiografiant, ben segur, l’ocasió malbaratada de Néstor Querol, o la falta de contundència en la doble rematada de Mario Barco en el segon gol del Castelló.
Si en el futbol es premiés la meritocràcia, el Sabadell hauria encadenat tretze jornades consecutives sense perdre, com a mínim. Però en aquest esport, de constants i incerts estats d’ànim, la justícia no hi té cabuda, almenys al terreny de joc. Una derrota dolorosa, però, que arriba gairebé tres mesos després que han permès a l’equip allunyar-se del descens i mantenir un bri d’esperança per disputar el ‘play-off’.
Sense la foto Munitis-Raul
Del 2 a 0, a l’1 a 1, en un tancar i obrir d’ulls: “Hi ha hagut moments que ens han fet mal. En l’àmbit anímic et desenganxa, però ha estat momentani”, detallava Munitis, mentre s’afanyava a treure ferro d’una derrota de conseqüències imprevisibles, fins diumenge vinent: “A la segona meitat hem generat ocasions de perill. No obstant això, una jugada aïllada ha acabat al fons de la porteria. Cada jugador d’aquesta plantilla s’ha deixat la vida i avui els aficionats s’han sentit orgullosos del seu equip. Avui ens toca menjar verí. El futbol no ha estat just amb nosaltres”.
De més a menys, el Sabadell no va oferir la seva millor versió, però ni de bon tros per acabar claudicant per 1 a 3. La sensible baixa d’Aguza, entre altres absències destacades, va deixar un mig del camp de tall defensiu i poc creatiu. I l’equip se’n va ressentir. I el Castelló se’n va beneficiar, sense patir en excés, especialment, amb l’1 a 2 favorable. Novament, els recanvis van trigar en excés, com és el cas de Dopi, qui va entrar en els darrers cinc minuts.
Segurament, l’estat de la gespa també hi va tenir alguna cosa a veure, amb l’absència de les habituals internades pel carril esquerre de Diego Caballo, però a la segona meitat el partit es va jugar al ritme que va voler el Castelló, ajudat, com és lògic, per la diana de Barco. Tal com va passar a Castàlia, aleshores en benefici del Sabadell.
Les diverses caigudes a l’àrea castellonenca, cap d’elles assenyalades com a pena màxima, van despertar la ira d’un Munitis que va acabar veient el partit entre aficionats arlequinats. Un rampell de nervis que evitaran el retrobament sobre la gespa entre Raúl González i Munitis.
