Diego Fuoli, el porter que va començar de davanter, volia ser DJ i crea gelats al negoci familiar

Tenir aura és un concepte que s'ha posat molt de moda últimament, el carisma de tota la vida, vaja. Si haguéssim d'extrapolar-lo a un jugador de la plantilla actual del CE Sabadell aquest seria Diego Fuoli. “No em molesten les crítiques ni les bromes. Tinc prou personalitat per estar-hi i m’entretenen”, assegura el mur arlequinat. Però el Fuoli que defensa la porteria de la Nova Creu Alta enguany és ben diferent del jove saragossà que va aterrar a la ciutat amb només 22 anys i el somni de jugar a Segona Divisió. Amb poques oportunitats, un descens i un dia a dia estrany per culpa de la pandèmia, no va viure la millor de les experiències aquí. El que segurament no imaginava fa 5 anys és que tornaria a trepitjar Sabadell i ho faria per donar-li la volta a la seva pròpia història. Una història que ara té nous protagonistes que l'acompanyen en el camí. 

Es defineix com un noi tranquil, allunyat de les extravagàncies que sovint s'associen als jugadors de futbol i la seva rutina va en consonància amb aquesta calma. Passeja els seus gossos, pren cafè, segueix la dinàmica proposada pel club. Esmorzar, gimnàs, vídeo, sessions d'entrenament, també hi ha temps per unes partidetes de ping-pong, que és tot un expert, i quan torna a casa vol esprémer el temps al màxim per estar amb els seus. Tot i la seva calma, fa uns mesos que dorm una mica menys perquè s'ha estrenat com a pare. “El meu fill 'Dieguito' m'ha canviat la vida, però a millor. Em sento molt afortunat de la família que tinc. Sento la responsabilitat que no jugo només per mi, sinó també per ells i el nostre futur”, explica convençut i agraït. La seva dona Lucía també és un pilar fonamental, tenint en compte, a més, que la resta de gent propera viu a Saragossa. 

De fet, els Fuoli són coneguts per endolcir la capital aragonesa! “La meva família té gelateries italianes des de fa més de 90 anys. Cada membre en té una; jo, amb la meva mare.” No dubta ni un segon a afirmar-ho, el seu sabor preferit és l'stracciatella. "Fa 28 anys que en menjo i no me’n canso. L’any passat vaig convèncer la meva mare de fer gelat de xocolata blanca amb crema de festuc. Està boníssim!” El fet de tenir relativament a prop la seva ciutat és un punt a favor perquè no vol que ningú es perdi els primers anys del seu nen, vol que la seva mare pugui fer d'àvia. “De vegades, quan ella és aquí, sortim a sopar i allargar una mica més la nit. També és important cuidar aquests moments de parella”. 

Buscar-se la vida fora és d'allò més habitual pels esportistes d'elit, amb el dilema que el Diego va haver de decidir entre dues opcions molt llamineres: estudiar periodisme a París o continuar amb la seva carrera sota pals. “Vaig marxar de casa amb 17 anys per anar al Vila-real. Al principi costa, perquè enyores la família i els amics”, narra l'arlequinat que va tenir una infància molt feliç. “Quan veia que els altres feien coses que jo no podia fer, em sabia greu, però pensava que qualsevol d’ells s’hauria canviat per mi amb els ulls tancats”. Una decisió que l'ha portat a ser un dels millors porters de la categoria de bronze del futbol espanyol. Decisiu, Fuoli no només atura, també té un guant al peu per posar les millors pilotes de valor gol. "A mi em sembla un porter supercomplet. Gaudeixo molt de treballar amb ell dia a dia, és un treballador nat. En les accions defensives té un nivell molt alt, però, a part, ens dona moltes possibilitats en el nostre joc d'atac", destacava Ferran Costa després de la solvent victòria contra l'Ibiza, amb una nova porteria a 0. 

"De petit vaig tenir una època 'skater' bastant llarga. Després, com que m'agradava molt la música electrònica, deia que volia ser DJ i quan estava molt enganxat al 'Call of Duty' deia que anava a ser franctirador de l'exèrcit", bromejava l'aragonès, que finalment va decantar-se pel futbol. I és que, curiosament, va començar a fer de porter de ben petit i va ser per una qüestió de salut. “Tenia asma. Jugava de davanter, però em cansava molt i la meva mare em va dir que em posés a porteria per no esforçar-me tant, però me'n sortia bé, feia gols”, recorda divertit. Aquesta temporada, de fet, gairebé en marca un de porteria a porteria. Cert és que no va marxar a la capital francesa a estudiar periodisme, però sí que té una faceta com a comunicador que li agradaria explotar en algun moment, per exemple, comentant partits. “He intentat reprendre els estudis diverses vegades, però per horaris i logística sempre ho he deixat. No n’estic gaire orgullós. Ara mateix, però, encara tinc anys de futbol per davant”. En aquest sentit, no ho dubta, està 100% enfocat a rendir a la gespa.

Diego Fuoli és un home de present, de gaudir de les petites coses en l'àmbit personal, però també esportiu. No li agrada parlar d'objectius; no obstant això, sap del cert que una de les claus del rendiment és la unió. “Costa més guanyar a onze amics que es deixen la vida els uns pels altres que a onze bons futbolistes que no es coneixen”, assegura. És així com ell sent el vestidor aquesta temporada, com un grup absolutament unit i enfocat a guanyar cada partit i fer que l'afició se senti orgullosa. Potser no és del tot cert allò que diuen que les segones parts mai són bones, perquè la tornada de l'aragonès a Sabadell, sí que 'mola'.