Als 64 anys, Jordi Pujol ha complert un somni a l’abast de molt pocs. Recentment, s’ha proclamat campió del Dakar en la classe T5.2 (Race Service Assistance Trucks) fent equip a la cabina del DAF FAV85, del Tibau Team, amb el pilot Jordi Esteve i el copilot Quico Pardo.
Nascut a Mar del Plata i establert a Castellar del Vallès fins al 2005, actualment resident a Sant Celoni, la tasca de Pujol al Dakar ha sigut tant tècnica com estratègica. Mentre el pilot es concentra en la conducció i el copilot en el roadbook, ell és qui s’encarrega de controlar tots els paràmetres del camió. Una funció clau per garantir el bon funcionament del vehicle en plena cursa, com controlar la pressió dels pneumàtics segons el terreny, regulant la velocitat –limitada a 125 km/h– i assegurant el compliment dels límits marcats per l’organització, especialment en punts habitats.
Paral·lelament, també s’ha encarregat de donar servei d’assistència a l’equip Toyota: “Els grans equips, tenen camions d’assistència, però aquests, en cas d’avaria o contratemps, han de sol·licitar la seva entrada dins del recorregut del Dakar. Nosaltres, en participar-hi, arribem més de pressa, en el cas que sigui necessari per als nostres clients, per si s’ha de canviar algun pneumàtic, diferencial o palier”, apunta Pujol.
Tot i la duresa, Pujol reconeix que l’experiència enganxa. “Al tercer o quart dia et preguntes què fas allà, però quan acabes ja estàs pensant a tornar-hi”, diu. Tot i això, té clar que repetir una victòria és “impossible”.
Amb una mirada crítica, però realista, defensa que el Dakar ha perdut part del seu esperit d’aventura i s’ha convertit en una cursa molt més professionalitzada. Malgrat això, es queda amb la companyonia dels membres de l’equip i amb les estones compartides al bivac amb dakarians com Nandu Jubany o Laia Sanz. “Això és com la mili”, diu, “depens molt de qui tens al costat”.
