/ VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
Amb un “Finch’han dal vino” curull d’ebrietat en el tempo accelerat i la motricitat d’un protagonista que vocalment assumeix de manera impecable, Carles Pachón va corroborar el seu gran estat de forma –també en la dicció- quedant-se li petita la producció. Només se li pot demanar fer créixer la variada psicologia del personatge afinant les facetes de manipulador i depredador afectiu. Potencials com el seu són els cridats al primer nivell estatal, i a l’estranger, com està demostrant enguany.
Maite Alberola, habitual de la casa, va encarnar Donna Elvira des del lícit histrionisme motivat pel conflicte entre gelosia, traïció i amor va defensar-ne l’exigència fent gala d’una veu cabalosa, malgrat l’ èmfasi en el registre agut -a vegades cridat- i alguns canvis en la col·locació de notes en una mateixa frase i registre.
La parella aristocràtica de Tina Gorina (Donna Anna) i César Cortés (Don Ottavio) van moure’s en un estatisme i contenció tendents a la fredor, sense caràcter tràgic ella; però, ambdós, amb un cant ben timbrat, molt musical, elegant, matisat en dinàmiques, homogeni en l’extensió i amb un domini inqüestionable del legato i la coloratura. Particularment Gorina a “Non mi dir” i Cortés en les seves dues àries. Aquests, per cert, van ser alguns dels números en què Gil de Tejada va maldar per cercar un hedonisme sonor, dins un treball de claredat orquestral i rendiment satisfactori de l’OSV, encara que el tempo d’algunes àries i conjunts es percebés lent (quartet de l’acte I, sextet de l’acte II, determinats recitatius).
Com a juvenil parella de pagesos, els convincents Xavier Casademont (Masetto) i Mar Esteve (Zerlina) van demostrar la seva maduració; significativament ella, amb unes taules escèniques tan aplaudides anteriorment com assenyalada ha estat la necessitat de millorar la projecció vocal per a fer-se més audible.
Amb un excés de vibrato, Jeroboam Tejera no arriba a imposar basarda o autoritat com a estàtua però compleix globalment, a diferència del Leporello de Fernando Álvarez: monocorde, sense impostació de la veu, cobert en els conjunts i curt en extensió i fraseig. Si la seva prestació en anteriors rols buffos de Rossini van ser suficients, el criat de Don Giovanni requereix molt més a tots nivells.
[caption id="attachment_236111" align="aligncenter" width="700"]
/ VICTÒRIA ROVIRA[/caption]
Per últim, el cor va superar les curtes intervencions però necessita reforços i pressupost per a una consolidació llargament enyorada que el situï, com a mínim, als mèrits del Don Carlo, la Turandot i l’Aida passades. I és que dolgui a qui dolgui, aquest muntatge no és prou rodó per a ser exportat a latituds espanyoles amb garantia d’èxit, almenys de la crítica. Ara que la FOC és un focus d’atenció, urgeix un salt qualitatiu definitiu.
