Chopin a Belles Arts, de la mà de Luis Guzmán

Obres de Chopin. Luis Guzmán, piano. Teatre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. 10-3-23. Les sessions musicals de l’Acadèmia de Belles Arts es caracteritzen per una brevetat gens molesta (prop d’una hora) que complementa l’oferta cultural de la ciutat. Són una finestra d’oportunitats a músics de qualitat que, sovint, encara no ha entrat en un circuit o presenten propostes que altres entitats descarten. A més, també atenen el repertori contemporani. Sota les directrius de programació de Yayoi Kagoshima, recentment l’entitat ha establert ponts amb l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) per a presentar joves talents estudiants del màster musical en concerts El primer músic va ser el colombià Luis Guzmán, de 24 anys i alumne del sabadellenc Adolf Pla, qui va interpretar un dels cicles més interessants i exigents del pianisme romàntic com són les Balades Núms. 1 a 4 de Chopin. Es tracta d’un corpus en què s'albiren algunes llavors que desenvoluparan Liszt, Brhams, Dvorak o Ravel. Tocant de memòria i amb una tècnica amb força flexibilitat de dits i atacs verticals de colze, el seu Chopin va agradar per les dosis de virtuosisme, esplendor rítmic i amb cotes d’abassegament melòdic. No obstant això, s’hi va enyorar un punt d’intenció discursiva i emocionalitat en els arcs melòdics en una execució convincent en impetuositat, toc elegant, gradacions i transicions ben treballades, però encara a la recerca d’una expressió personal. Aquí li falta madurar un rubato més dissimulat i, alhora, fluctuant, com a recurs per assolir un fraseig i cantabilitat amb un legato assimilable a la veu humana, tal com pretenia de manera confessa Chopin emmirallant-se en l’operista Bellini. Entre les particularitat, cal destacar els passatges de serenitat i els ampul·losos acords de la mà dreta que canta un baix enrevessat a la Balada núm. 1 i l’esperit narratiu i noblesa èpica a la Núm. 3 a bona textura en la combinació de les veus. Sens dubte concerts com aquest són necessaris per als intèrprets i ajuden a autocalibrar-se, alhora que aporten pistes de per on pot seguir una part de la seva trajectòria. Per això va ser inspirador escoltar-li el Preludi Patètic d’Scriabin, brillant en la percussivitat i l’amplificador del pedal, que Guzmán va oferir com a bis: amb prudència, ens feien pensar en l’oportunitat d’escoltar-lo en algunes de les obres de joventut de Liszt.