Adrià Aguacil, escriptor i activista pels drets del col·lectiu LGTBI sabadellenc, s’ha forjat un lloc dins el panorama literari català amb només 22 anys. Ha publicat tres novel·les de ficció; la darrera, Armaris i barricades, farcida de crítica social i amb Sabadell d’escenari principal. La seva òpera prima, La Botiga de vides, que va publicar l’any 2020, va ser guardonada amb el Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil.
Escrius des dels 6 anys.
Feia poc que havia après a llegir, però tenia clar que m’agradava inventar-me històries i explicar-les. Així doncs, vaig començar a escriure contes i a il·lustrar-los. El meu art d’il·lustrar no ha evolucionat des d’aleshores, però he continuat treballant l’escriptura!
Per què vas començar a fer-ho?
Potser perquè sempre he tingut imaginació o perquè he estat fill únic i he passat moltes estones sol. Això m’havia incentivat la imaginació i em feia estar predisposat a imaginar-me mons paral·lels. També he estat una persona molt sociable amb els meus amics, eh, però els estius, quan no hi havia casal , tenia un espai que em va permetre explorar la part creativa d’escriure.
És complicat?
És complicat, no és impossible. Sobretot, quan no et coneix ningú, si no ets influencer, no ets conegut o no tens un espai mediàtic. Guanyant un premi tot és una mica més fàcil, però és complicat igualment.
Sobre Armaris i Barricades.
És una novel·la en què posen l’etiqueta de New Adult, un subgènere, que a partir de 16 anys pot llegir tothom. Un noi que estudia al Pau Vila, fa una gamberrada i l’expulsen durant unes setmanes. Té un despertar sexual i polític. Al principi de la novel·la, està mig-dins mig-fora de l’armari, no s’acaba d’acceptar, no ha trobat l’espai per sentir-se còmode amb ell mateix. Llavors amb la seva millor amiga coneix els casals populars de l’Obrera, a Sabadell, i Can Vies, a Barcelona, i s’hi sent còmode. Coneix un noi amb qui té les primeres experiències sexuals i romàntiques i, mentrestant, una banda d’ultres, que ara estan a l’ordre del dia, el perseguirà al llarg del llibre. Passa a Sabadell, funciona perquè és el que conec millor.
Referents fora del que és comú.
Cada vegada tenim més referents diversos, que s’inclouen en ficcions que poden ser de ciència-ficció o fantasia i la trama no és realista, fora de la temàtica que tracta exclusivament el col·lectiu LGTB. La literatura està més oberta. Per desgràcia vivim una onada reaccionària a Espanya i a Europa. A més drets i llibertats, referents, més onada d’extrema dreta que s’ho vol carregar tot. Augmenten les agressions físiques i verbals, això alimenta que hi hagi més armaris. Per això, encara que s’hagi avançat molt en diversitat... A les aules, hi ha LGTBIfòbia. Arribes a l‘ESO i per molt que sàpigues qui ets, i et coneguis, el que vols és encaixar en el grup, i si no encaixes en la norma en general, és possible que tinguis por de quedar-te’n fora.
[caption id="attachment_268722" align="aligncenter" width="467"]
Aguacil, durant l'entrevista / Aina Torres[/caption]
Fora de la norma.
A armaris i barricades hi ha tota persones del col·lectiu. Hi surten trans, travestis, drag queens, gais, lesbianes, bisexuals, companys cisheteros... És el que hem viscut a la ciutat, a l’institut. Cada vegada que et fas gran, la gent s’anima més a expressar-se. Hi he conviscut. Quan llegia llibres, la diversitat a vegades no hi era. Ho trobava a faltar. Per això en els llibres que he escrit, sempre he intentat incloure la diversitat, per visibilitzar-la i normalitzar-la.
El llibre tracta diversos temes.
De manera molt central LGTB, però també l’adolescència, la recerca de la identitat, el tema dels moviments socials, la part d’armaris, que és identitat, sexe, sexualitat, el despertar. Barricades, d’encendre contenidors, manifestacions.
Les altres dues inclouen personatges del col·lectiu, de manera normalitzada, sense que sigui el tema central. P
er ser més realistes. Una obra que no tingui diversitat en aquest sentit, és poc versemblant. Ja no me la creuria. La gent d’extrema dreta ens diu “ens estan intentant imposar personatges LGTB!”. No, no, si hi ha un llibre en què tothom és cishetero i blanc, això sí que és imposar una norma. En canvi, si fas una ficció en què els personatges són diversos, parles de la realitat tal com l’hem viscut.
Dins del col·lectiu una altra visió.
Quan estem descobrint, és cert que se’ns han imposat rols dins de la mateixa cishetero norma. Uns prototips, uns rols a seguir, per validar-nos com a col·lectiu. A la vida real no són així. Vox blanqueja i diu que hi ha homosexuals, però el que els importa més és la seva posició social. Quan hi ha una agressió als carrers o instituts, no és amb qui te’n vas al llit, sinó que quan hi ha agressions és per l’expressió, la identitat, la manera de parlar, de vestir-te, de maquillar-te... És per aquí on ve la violència correctiva. Vox els promou per dir que no són homòfobs, quan sí que ho són. A aquestes persones que encaixen en la norma burgesa, els drets i les altres sigles del moviment, els són igual.
