- Obres de Broughton, Goldsmith, Newman, Tiomkin, Moross, Horner, Williams, Barry, Jones, Loewe, Bernstein i Morricone.
- Toni Marsol, baríton, Andrea Martí, soprano. Sergi Raya, harmònica. Lluís Posada, actor doblador. Jordi Cos, guió. OSV. Víctor Pablo Pérez, director.
- Teatre de La Faràndula de Sabadell. 23-11-24
D’entre totes les orquestres de l’Estat, la Simfònica del Vallès ha estat i és la que més i millor ha contribuït a la difusió de la música de cinema trobant una fórmula que ha sabut adaptar-se a diverses temàtiques i que li ha permès omplir sales amb èxit. El seu model, pioner a Espanya i exportat a altres orquestres, conceptualment s’apropa a la gala més que al concert tradicional, i es basteix en una correlació idònia entre els vectors d’una experiència multimodal: llums, fotogrames, música, paraula, recitació i, per damunt de tot, un guió àgil i il·lustratiu on cada film s’emmarca amb una eficàcia expositiva, recreativa i estètica, sense la necessitat d’incloure les suites musicals completes de cadascun. Al contrari: en destria els moments d’uns films per a potenciar el missatge i generar una fluència entre blocs fílmics que evitin la reiteració formal.
I aquí cal citar al sempre actiu Jordi Cos, un president i músic atípic, potent en la gestió cultural com pocs en aquest país, i artífex de moltes iniciatives d’aquesta mena en les temporades de l’OSV. Per exemple: en la reivindicació i la visibilitat d’actors dobladors com Lluis Posada, associat pel gran públic espanyol i català a l’identitari hollywoodià com a veu de Johnny Depp i Leonardo di Caprio, entre d’altres.
En aquest ocasió la temàtica es basava en els westerns com Silverado, La conquesta de l’Oest i Els cowboys Ballant amb llops, precedits d’una càpsula introductòria g i tràiler amb les projeccions del que deparava el concert. I, és clar, no hi podia faltar Ennio Morricone, que va deixar empremta sonora en el subgènere de l’spaghetti western amb creacions tan singulars i icòniques com la d’El bo, el lleig i el dolent, que va coronar una sessió en què el públic va gaudir i va aplaudir. Un públic, per cert, que reunia els perfils familiar, el del melòman tradicional de clàssica i d’un sector menys avesat a interessos culturals d’aquesta mena, que van tenir l’opció de començar a entendre què era una orquestra simfònica. En conjunt, el projecte és bo i funciona, encara que aquest Música de westerns hi vam copsar una menor qualitat i certa reiteració de les imatges i el videograma en general.
Després, el bis de la mítica sintonia de Bonanza, va reblar un projecte conduit musicalment pel gest clar i poc intervencionista de Víctor Pablo Pérez, que també es va avenir a un programa diferent dels que li recordàvem. En concerts com aquests cal valorar-los des del concepte global i l’estímul artístic més que des de l’estàndard sonor o la resolució de passatges solistes que el públic de La Faràndula va recompensar obertament. Ja fos en les quatre intervencions de Toni Marsol cantant el tema de Sol davant el perill, de Tiomkin, o l’exhibició de Sergi Raya amb l’harmònica a El gran robatori del tren, de Goldsmith.
Sens dubte produccions com aquestes esdevenen un lucratiu ham cultural amb els que un sector de població pot descobrir vincles per ampliar els seus gustos musicals. Més, si són arrodonits per unes notes al programa fresques, entenedores i sense embafaments sensacionalistes com les de l’historiador i especialista cinematogràfic Xavier Cazeneuve per a un altre dels bons espectacles per a masses de l’OSV, que hauria d’assolir dues fites ja reivindicades des d’aquestes pàgines en anteriors ocasions.
Primer: que, com el Festival de valsos o el concert de Setmana Santa, s’hauria de representar en més teatres i auditoris catalans com Vic, Manresa, Girona o Viladecans. I segon: la feina desenvolupada mereix el premi d’alguna acadèmia per ser un producte de Km0, aquell amb què algunes institucions culturals i una bona part de la crítica musical oficial i publicitària dels concerts d’elit i altres circuits s’omple la boca en reivindicar, però que rara vegada acaba deixant testimoni d’iniciatives com aquestes, en què tot és de Km0. Començant per la llengua: el català.
