- Cal?
- Companyia Il·lústeatre. Direcció: Jordi Fité.
- CavaUrpí. 26-12-22.
És molt difícil trobar una formula sòlida, d’èxit i que durant 27 anys (!) pugui anar-se renovant sobre uns mateixos vèrtexs demostrant l’enorme capacitat per a reinventar-se sense perdre un essència en que tot és nou de la mateixa manera, en què, com a espectador et pot desconcertar perquè tot canvia per a que tot segueixi igual com deia Lampedusa en cada vegada més ignota novel·la d’
Il gattopardo. I aquesta és una de les virtuts de la cornucòpia creativa dels guions i la direcció de Jordi Fité (Sabadell, 1962) amb el cabaret literari nadalenc que any rere any es programa a la CavaUrpí. Una proposta que és tan tradicional com el Quinto que se celebra al mateix Hotel Urpí. Els sold out d’algunes sessions ho corroboren.
Com és habitual, presenta una juxtaposició d’esquetxos breus que oscil·len entre el teatre, la poesia i la música en directe, barrejant gèneres, estils i moments teatrals desconstruïts amb un humor negre i de denúncia que esdevenen una síntesi d’alta cultura emparada sota el vel del divertiment i la fugacitat episòdica. Des d’aquesta matriu s’alterna equilibradament una trentena de números individuals i de conjunt, estructurats com a blocs temàtics continus a l’entorn de la vida, l’amor, l’art i l’actualitat que s’emmarquen en les intervencions cantades de Marina Prades -i, en ocasions, a la guitarra- secundada pel trio instrumental d’Artashes Aslanyan (piano), Pol Barbé (baix) i Betel Martínez (bateria). Més enllà de la solvència d’una veu preparada i amb personalitat, a Marina Prades cal reconèixer-li estil, afinació i un domini de l’instrument que supera amb escreix una immensa majoria de cantants que no passen a aspirants mediocres encara que consagrades en el negoci musical, especialment quan surten per televisió i tenen darrera un màrqueting.
Naturalment l’experiència i l’ofici dels actors Jep Barceló, Santi Ricart, Mariona Ribas, Diana Torné i la citada Marina Prades, molt més participativa com actriu en aquesta ocasió, vivifiquen una proposta que no decau i està ple de sentit: des dels moments de silenci o els sempre efectius acudits a partir d’equívocs conceptuals i jocs de paraules (Diàlegs), fins als monòlegs convertits en “partichinos” desplegats conversacionalment en un ritme d’intervencions d’un espectacle ple de referències que, a alguns, ja ens guanya al primer compàs en reconèixer l’Andante del concert
Emperador de Beethoven i una disposició escènica de les tres actrius que emula les
Tres gràcies rubensianes.
Evidentment no hi falten el surrealisme i l’absurd d’una conversa quotidiana a Bobby
Watson d’Ionesco, o la desídia del
Lament de capvespre del dia de Nadal d’Àngel Casas; sense oblidar l’actualitat de la intel·ligència artificial i temes transcendentals com el pas del temps i el sentit de la vida. I enmig, és clar, la reivindicació d’efemèrides i figures com Josep Anselm Clavé pel bicentenari de naixement i 150è aniversari de mort; de Salvat-Papasseit pel centenari de la mort i també de Vicent Andrés estellés pel centenari del naixement.
Cal? Sí, òbviament: pel valor cultual i social amb què aquest espectacle es nodreix i participa de les humanitats, l’art i la cultural en general arribant a fiblar la sensibilitat. Quelcom que mereix ja un reconeixement més enllà del premi rebut el 1997 per
T’han enganyat, Immaculada!, que va ser la primera producció de la companyia Il·lús Teatre.
