Té una tapa una mica estranya, a primera ullada. Un fons blau, una falda blanca i una taca vermella que dibuixa una figura abstracta. El títol encara deixa més descol·locat: I li estreba les vetes de la cotilla (1971). És una relíquia literària, difícil de trobar, aparcada a estanteries empolsegades de pocs particulars i d’alguna institució. Però va ser un llibre de poesia transformador en aquell Sabadell de postguerra. Una alenada fresca, una sacsejada inspiradora per a molts joves lletraferits, un atreviment en català que trencava amb tot el que es feia aleshores.
Fa exactament 55 anys, Joana Alegret Hernàndez, Josep-Ramon Bach, Miquel Bach, Antoni Clapés Flaqué, Jordi Domènech Soteras i Albert Plans Molina van publicar un recull de 57 poemes per retre homenatge a Joan Oliver, Pere Quart, de qui van agafar un vers per al títol.
L’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va patrocinar el llibre, imprès a l’editorial de Miquel Arimany. Aquella estranya tapa tan bonica va ser obra de l’artista Benet Ferrer, mentre que l’edició gràfica va anar a càrrec d’Andreu Castells.
Joan Oliver es va emocionar quan els poetes van entregar-li el llibre. “Havia tornat disgustat de l’exili, emprenyat pel maltractament que rebia. Era un gran poeta i no se li feia cas. Es va haver de posar a treballar en un despatx, i em sembla que no li venia gens de gust”, recorda Antoni Clapés, qui ha tingut una destacada trajectòria com a poeta, amb la publicació de més d’una vintena de reculls, alguns traduïts a l’anglès, l’alemany, l’àrab i l’italià i el portuguès.
“L’ofrena li va fer molta il·lusió, et diria que li va arribar al cor. Una cosa que va destacar era el molt bon català, no contaminat, dels poemes. Ens va dir que es notava que eren escrits per sabadellencs”, afegeix, orgullós. Clapés, Bach i Alegret són els únics autors vius del poemari. Josep Ramon-Bach, mort el 2020, va ser un destacat poeta i dramaturg.
I li estreba les vetes de la cotilla no volia crear escola, era un col·lectiu més aviat circumstancial, però va ser un poemari renovador. “Teníem Pere Quart de referència i el Ferrater, després, però es feia poca cosa més, a part dels qui convertien la poesia en uns pamflets insuportables”, recorda Bach, crític literari. “Vam començar a fer poesia del jo, existencial i experimental, tot i que alguns poemes són una mica adolescents i avui fan vergonyeta!”, riu l’autor.
Clapés també posa en context el llibre: “Érem joves, començàvem a escriure, teníem preocupació per la literatura i, en un moment en què el català era molt mal vist, trencàvem amb el que hi havia. Va ser un moment de ruptura amb la tradició noucentista. Eren anys de revolta, veníem del Maig del 68, hi havia el desig de canvi i d’explorar un nou camí”.
Sense sobredimensionar l’impacte del llibre, sí que hi ha una generació lletraferits posteriors per a qui va ser important. El poeta, traductor i professor universitari Joaquim Sala-Sanahuja és un d’ells: “Va ser el primer llibre important de poesia a Sabadell després de la guerra. Ens va sorprendre molt aquella poesia generacional, cada autor amb la seva personalitat.
No va passar desapercebut dins de l’ambient, tot i que els llibres de poesia en català gairebé no circulaven i la literatura catalana es volia marginar. Era gairebé una cosa semiclandestina”. Sobre la transcendència del llibre, però, Clapés hi afegeix humor: “La poesia tampoc esvera gaire el personal”.
TOT JUST
Hàbits foscos asseveren
la maldat de cada cosa,
jo m'ho crec,
no sé no fer-ho,
he badat la closca.
TOT JUST
go
sa
va, per unir-me a tu,
empassar-me el fum gastat de la teva cigarreta.
VENJANÇA
No diré res. M'esfondraré un instant,
just el temps de forfollar la bossa
perdudament,
cap cot,
buscant qualsevol cosa.
Després, ja s'haurà fos l'aigua dels ulls,
podré mirar-te amb calma;
com qui no vol la cosa,
fluixet fluixet diré: saps el soroll de poma?
Diràs: i ara què dius? Diré: no el saps? i ara!
- Joana Alegret Hernández
ADAGIO
I tu i jo vivint un cant de silenci
encarats al finestró que dona a la plaça.
S'inicia el moviment vacil·lant de l'urbs
que escampa els homes al matí
l'un al costat de l'altre. I tu em dius
a mitja veu, que mai no ens separarem.
Una fragant olor de blanc ens embolcalla.
I jo no dic res. I així comença un altre dia.
PLATJA
Tu flaqueges, Maria.
Tu oblides la petita aroma
que una dona exhala
quan el sol abat la platja.
Tu no tens misericòrdia.
Una platja és el món.
cuixes enlaire. Això és tot.
- Josep-Ramon Bach
GRANOTA
Si un s'aixeca, un matí, taciturn
que ja no sap calçar-se les sabates,
s'asseu al llit, un instant, i rumia,
escatant-se l'angúnia, com el dia
comença sense cap canvi previsible,
es malposa uns pantalons i una camisa
i surt, indecís, esquivant resignacions
per no planye's un reuma fetitxós
a l'esquena, s'aixeca, que ja no sap,
les sabates, surt, uns pantalons,
i un reuma grinyola indecís a l'esquena.
- Miquel Bach
COMPLANTA 2
Si ens ho arribem a pensar tan fredament,
tan fatigosament, potser no hauríem fet camins de setembre,
camins de mitja tarda, camins desconeguts.
No hauríem cantat plegats velles cançons de verema,
acariciant, lentament, les grenyes del capvespre.
No ens hauria trobat callats una neta matinada
plena la boca d’un regust de mores i mel verge...
INDECÈNCIA
Tot d’un plegat
la bona noia,
la filla
honestíssima,
va pensar
una gran indecència.
Aquest poema
acaba
tapant-se la cara.
HELENA
Tot un món ben estrany, la platja
on Paris, qui sap com,
va conquerir uns blens rossos
i organitzà una guerra.
–Ai Troia, on ets?– nosaltres
tenim tots els poetes exiliats
i ni tan sols no podem trobar
excuses una mica presentables.
- Albert Plans i Molina
Havent dinat, les parpelles se’ns clouen
en un somni d’enyor, o mirem
el sagrat misteri de les flames i el foc.
Enervats, començarem a dir-nos de tu
sense cap por.
Mentre la gramola explica
idil·lis impossibles, esguardo l’ampla
badia oberta a tramuntana
amb ulls diferents, perquè sóc lluny de ciutat
(comptat per mar o per terra, és ben igual)
i sento enyor de tu, que vas ensenyar-me
a declinar el plural: nosaltres, vosaltres, ells...
Un recer inacabat; una tarda de diumenge
a l’hivern.
Aspres són els dies
i l’atzur fosqueja:
m’il·lumino d’esperança.
Mira l’arbre caigut,
segat pel llamp
o la paüra: al tronc
encara s’obren gemes noves.
- Antoni Clapés Flaqué
segon tros
au mister
que ja és vostra
au mister
de potes enlaire
i claveu-li el ganivet
xim xim xim
iunaitetesteits
iunaitetesteits
iunaitetesteits
coi novaior quina estàtua
fot-la a mar
sisè tros
àvia carme aquesta foto
de color sèpia
soldevila
rambla cent catorze
sembla que em miris
l’alain diu que no
també els cabells
de les temples grisos
quan vas cremar els llibres
del besavi el dia que
van entrar els
on mires de fa temps
et dec unes paraules d’amor
potser de quan et vas
trencar la cama mentre
jugàvem
- Jordi Domènech Soteras
