El pintor Joan Vila i Grau (1932- 2022) meditava jubilar-se –si és que els artistes arriben a jubilar-se mai–. És aleshores quan li arriba l’encàrrec més important de la seva carrera. Una obra de tal magnitud que sense cap mena de dubte passarà a la història de l’art. Li proposen dissenyar els vitralls de tota la Sagrada Família. Centenars de metres quadrats. La llum i el color del símbol més important de Barcelona, la mística i l’espiritualitat de la basílica, l’harmonia arquitectònica que somiava Antoni Gaudí, tot això i més, passen a dependre de les seves mans.
Van ser 18 anys de feina. L’arquitecte en cap de la Sagrada Família, Jordi Bonet, sabia que ningú ho faria millor que Vila i Grau. Les seves famílies tenien una bona amistat, tots dos havien crescut fent de boy scout i, anys després, formaven part del grup artístic i intel·lectual La Cantonada, a través del qual havien col·laborat moltes vegades.
Des dels 20 i escaig anys que Vila i Grau treballava amb els vitralls, però el que sobretot destacava era el seu profund coneixement sobre la història d’aquest art. Eren mitjans dels 90 quan li van fer un primer encàrrec pilot, que va seduir unànimement el patronat, la junta i els arquitectes de la Sagrada Família. Va acabar entre 2016 i 2017.
[caption id="attachment_331630" align="aligncenter" width="525"]
“Estava a punt de jubilar-se, però s’ho pren com un gran repte. Abans de començar a dissenyar tots els vitralls, el pare es va passar mesos i mesos estudiant quina idea tenia Gaudí sobre la llum”, comenta el pintor Eusebi Vila i Delclòs, fill de Joan Vila i Grau. És una feina creativa, però alhora metòdica. “Cada vitrall és independent, però hi ha una relació de coherència, una totalitat”, afegeix.
Vila i Grau va trencar amb la tradició. Fins al moment, els temples eren plens d’unes iconografies figuratives que ell va començar a plasmar de forma abstracta. “L’única concessió del pare va ser escriure noms de sants, lletres o frases de caràcter religiós”, explica Eusebi Vila i Delclòs.
Va utilitzar un sistema innovador de tricomia, amb què s’aconsegueix la reproducció de tots els colors a través de l’estampació successiva del vermell, el verd i el blau. Per practicar els efectes lumínics, abans que res, Vila i Grau pintava aquerel·les. “Partia de capes de color. Després hi posava una mena de màscara amb la forma de la finestra o l’obertura per fer el dibuix”, comenta el fill. Davant la feina ingent que hi havia per endavant, s’hi va implicar també el fill gran, Antoni Vila Delclòs, que s’encarregava de la feina més metòdica perquè el seu pare pogués dedicar-se exclusivament a crear.
[caption id="attachment_331635" align="aligncenter" width="700"]
La intenció artística de Vila i Grau –tal com explicava el 2017 al Telenotícies de TV3– era crear una atmosfera a través de la llum, que “l’espiritualitat es fiqués a dins del visitant”.
“Pintor, per sobre de tot”
És irònic que el vitraller de la Sagrada Família, i per tant un dels més importants de la història del país, es considerés “per sobre de tot” pintor. “Ho va dir en moltes ocasions”, recorda el seu fill Eusebi. Va exposar les seves pintures per tota Espanya i té obres repartides per diferents museus importants.
Però és que va ser un geni polifacètic que, a més de pintura i vitralls, va confeccionar murals ceràmics i dissenys tèxtils i gràfics, tal com han mostrat els dos darrers mesos amb exposicions l’Acadèmia de Belles Arts i el Museu d’Art de Sabadell, que conserva una part de la seva col·lecció.
“Va tenir molts encàrrecs en aquestes disciplines. Eren una manera de guanyar-se la vida i li servien com a camps d’experimentació, ja que li multipliquen les possibilitats expressives. Eren una continuïtat de la pràctica pictòrica”, afirma Eusebi Vila i Delclòs. “Els anys 60 i 70, amb el franquisme a la baixa, aprofita les possibilitats de renovació en les expressions artístiques”, afegeix. Encara que es conegui poc, va ser col·laborador del pintor Joan Miró.
[caption id="attachment_331633" align="aligncenter" width="427"]
A part de la Sagrada Família, hi ha vitralls de Vila i Grau per esglésies d’arreu de Catalunya. També n’hi ha a l’Antiga Seu de la Caixa Sabadell, a les Caves Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia, a la Caixa d’Estalvis de Vilafranca... El 2010 va rebre la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat.
El cognom Vila a Sabadell
Jordi Vila i Grau pertany a una nissaga d’artistes molts importants, tant si mirem endavant com enrere. Tot comença quan el seu avi sabadellenc, Joan Vila i Cinca (1857-1938), decideix anteposar les inquietuds artístiques a la fàbrica familiar de gasoses i sifons. Va acabar estudiant a la Llotja de Barcelona i, anys més tard, va ser un dels fundadors de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Moltes de les seves obres estan conservades a la col·lecció Fundació Banc Sabadell i al Museu d’Art. Un altre capítol de Vila Cinca van ser les excavacions a la serra de la Salut. Van descobrir-hi restes de romans, el que es coneix com Arraona. Va ser director de la junta de museus locals, a més de professor de dibuix i pintura.
La nissaga continua amb el conegut Antoni Vila i Arrufat –pare de Joan Vila i Grau–, que ja va créixer en un entorn artístic. Nascut a Sabadell, va viatjar a París i Itàlia, on va amarar-se d’influències artístiques. Membre de la Colla de Sabadell, va dedicar-se sobretot a les pintures murals, moltes de les quals de temes religiosos. A la ciutat, en va pintar per a la farmàcia Benessat, al Gremi de Fabricants i al Santurari de la Salut, entre altres ubicacions. També va ser president de l’Acadèmia de Belles Arts i va rebre la Creu de Sant Jordi el 1983. A més del Museu d’Art de Sabadell, hi ha obres de Vila i Arrufat al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al MACBA. Tot i néixer a Sabadell, va acabar vivint a Barcelona.
L’art ha continuat modelant les vides de la família. A més dels esmentats fills pintor i vitraller de Joan Vila i Grau, n’hi ha un altre il·lustrador, Jordi Vila i Delclòs, i els nets també han escollit recórrer el camí de l'art a través de diferents disciplines.