'Nabucco', de les millors estrenes operístiques a Sabadell

• Verdi: Nabucco
• Luis Cansino (Nabucco), Eugènia Montenegro (Abigaille), Alejandro Baliñas (Zaccaria), Vicenç Esteve (Ismaele), Carol García (Fenena), Laura Gibert (Anna)
• Cor AAOS. OSV. Sergi Roca, director. Carles Ortiz, director de escena
• 19 de febrero de 2025. Teatre de la Faràndula de Sabadell

Fa exactament dotze anys, durant el bicentenari del naixement de Verdi, el seu tercer títol operístic pujava a l’escenari de La Faràndula enmig d’una conjuntura econòmica preocupant. Les retallades pressupostàries, els endarreriments en les subvencions de 2011 i 2012, així com el pagament pendent d’alguns teatres del circuit operístic català ofegaven l’estabilitat econòmica de l’antiga Associació Amics de l'Òpera de Sabadell. Avui, el context és radicalment diferent: des de 2021, la Fundació d’Òpera a Catalunya (FOC) ha experimentat un notabilíssim creixement artístic i econòmic, reflectit en uns índexs d’assistència elevadíssims sovint traduïts en sold out setmanes abans de les funcions, com els d’aquest Nabucco pràcticament arreu de Catalunya. Incloses les quatre representacions sabadellenques que per primera vegada s’oferiran a la ciutat. El muntatge de Carles Ortiz i Jordi Galobart, amb el suport de Jaume Sangrà com a assistent, reciclava la proposta d’ara fa una dècada, introduint-hi una nova paleta cromàtica dominada pels blaus i grisos en els decorats. Aquesta es veia enriquida per una il·luminació que contrastava amb taronges i marrons, dotant de profunditat uns marcs escènics que, fidel a l’estil de la companyia, convertien la simplicitat en virtut mitjançant plafons mòbils verticals per agilitzar els canvis d’escena. El terra, que evocava un tauler d’escacs, afegia simbologia a un conjunt en què el vestuari, també tradicional no desvirtuava la funció explicativa, si bé era innegable l’associació d’aquest a la imatgeria del film La vida de Brian. El cor va brillar com les grans ocasions en els darrers anys. La seva afinació, cohesió i intensitat es va fer patents tant en les escenes de conjunt (especialment memorable la preghiera a cappella de l’acte IV) com en els passatges més coneguts, com Gli arresti festivi i, sobretot, el famosíssim Va, pensiero, a manera d’estampa fotogràfica. El treball sostingut al llarg dels anys per Gil de Tejada i reforçat per la incorporació de joves veus segueix fruint. Aquesta mateixa intensitat va dominar en l'Orquestra Simfònica del Vallès dirigida pel també sabadellenc Sergi Roca Bru, que va acompanyar els cantants amb notable refinament i flexibilitat de tempo a les àries, tot dotant de relleu i expressivitat passatges com l’acompanyament dels violoncels a Tu sul labbro de Zaccaria i conduint els concertants amb bon pols. S’hi podria reclamar un punt més briós i un volum sonor major a una partitura que supura ritmes i efectes militaroides quasi a cada escena, però som a Sabadell: al fossat hi cap el que hi cap. Tampoc es va comptar amb la banda de metalls que Verdi –com tants altres a l’època- demana damunt i fora d’escena, la particel·la de la qual va ser assumida per la pròpia orquestra. Entre les individualitats, Luis Cansino (Nabucco) va demostrar per què és un dels barítons espanyols més en forma del moment: una vocalitat rotunda en homogeneïtat, color i col·locació s’aparellava a una autoritat escènica admirable amb què transmetia el caràcter sibil·lí i despietat del personatge al primer acte i el canvi d’actitud del quart, després del duo de l’acte III i un Dio di Giuda! atent a ressaltar el text, amb bon fiato i cantar ajagut. Alejandro Baliñas (Zaccaria) va impressionar per uns mitjans imponents com feia temps no s’escoltaven en un baix menor de 30 anys i que auguren una carrera prometedora en grans teatres, quan acabi de llimar el timbre i la fluïdesa per tota l’extensió. Com Cansino té mordente i omple la sala amb una veu que destaca per un bon registre greu i agut (Fa sostingut agut, contundent i afinat al final de Del futuro nel buio a l’acte III). També cal destacar el fraseig a la manera de recitar cantando a la primera part de la seva ària de l’acte II, que seran característics de l’evolució vocal verdiana. Substituint a Maribel Ortega a última hora, l’Abigaille d’Eugènia Montenegro va sorprendre amb les seves millors qualitats sense caure antigues irregularitats tècniques: vocalment poderosa i present als concertants, va exhibir fermesa en els diversos Do sobreagut i els aguts, a més d’una línia canora molt treballada i resolutiva en mitges veus, algun filat i una indiscutible escena final. En l’extrem virtuosístic va superar el feréstec cant sfogato i di sbalzo (inclòs el registre greu) del recitatiu i la cabaletta que emmarquen l’ària Anch’io dischiuso un giorno, potser menys emotiva que fa dotze anys, però molt més madura en la que va ser l’actuació més completa que se li recorda a Sabadell. Vicenç Esteve va treure profit d’un rol discret com Ismaele, dotant-lo de presència canora i bona dicció, especialment a Il maledetto non ha fratelli i al concertant de l’acte II. Per la seva banda, Carol García (Fenena) va convèncer amb un timbre homogeni i segur en tota l’extensió, fraseig acurat en la seva ària del quart acte i bons aguts als concertants. Finalment Laura Gibert (Anna), una altra veu amb futur sorgida d’aquesta pedrera vocal que és la FOC, completava una de les estrenes més rodones a La Faràndula arrodonint un equip artístic globalment equilibrat. Primer èxit, doncs, pel nou director artístic, Jordi Torrents.