El futur de la cultura popular és a les seves mans. Molt probablement no ho saben, perquè per a ells és més una diversió natural que una qüestió de militància, però aquests joves asseguren la pervivència de les entitats tradicionals a Sabadell. No són minoria –tot i que sempre els agradaria ser més– i ho tenen clar: “No desapareixerem mai”.
La família continua sent una de les grans portes d’entrada a la cultura popular. “Els meus quatre avis, els meus pares, la meva germana i jo sempre hem ballat sardanes”, contesta la Ivet Atsarà Bou, de 16 anys, del Grup Sardanista Mirant al Cel. “Hi vaig entrar perquè hi havia la meva tieta”, respon l’Arnau Guitart, també de 16 anys, de les Forques de Can Deu. “M’he criat a la colla. Quan vaig néixer, els meus pares ja hi eren”, comenta la Isona Barahona, de la mateixa edat i colla. Les dues entitats sumen una vintena de joves cadascuna i, el més important, per sota tenen canalla que garanteix el relleu generacional. “La meva mare ja hi ballava. Els meus germans van deixar-ho quan van anar creixent, però a mi m’agradava i hi he continuat”, ressalta l’Anna Martí, de 19 anys i de la Colla Bastonera. “Som una desena de la meva edat i per sota, el mateix. Pugen forts i l’èxit està assegurat”, afegeix. Les entitats també es nodreixen del mimetisme entre companys d’escola i del poder d’atracció a les actuacions.
“Cada colla viu una situació diferent. Els castellers i les colles de foc no tenen problemes a atraure joves, a mig camí hi ha les sardanes i el cant coral ho té una mica més complicat, per exemple. Però es treballa en el dia a dia per millorar”, analitza el president de la Federació Sabadell Cultura, Francesc Manaut, qui alerta: “La cultura és l’essència de tot. És el pòsit de la nostra història. Si la perdem, s’esborra el camí d’on venim i ens quedarem amb el que diuen els influencers”.
Hi ha 17 entitats que formen part de la Federació i el balanç general sobre la presència de joves –assegura el president–és positiu. Són moltes les activitats que envolten cada entitat, on molts adolescents fan la colla central d’amics: festes, diades, concerts, viatges, calçotades, viure la Festa Major des de dins... “És tot un món per descobrir amb molts al·licients. Acabes coneixent tota Catalunya i tenint amistats pertot arreu”, destaca Manaut. “El que més m’agrada és la família que s’ha creat i la confiança que ens tenim”, diu Pau Fernàndez, de 14 anys, dels Gegants i Grallers de Gràcia. “M’encanta aquest món i tot el que l’envolta. Es poden trobar molts al·licients perquè sigui cridaner”, s’hi suma Roger Rocabert, de 18 anys, i company d’entitat.
Quan les sardanes eren Tinder
Però és un fet innegable que les entitats han perdut membres i centralitat en la societat en les darreres dècades. Quan les opcions d’oci eren menors i estaven menys disgregades, havien sigut un pal de paller de la socialització. Van tenir la rellevància del Tinder d’avui dia. Quants matrimonis entre els nostres avis es van forjar ballant a plaça?
El sociòleg Salvador Cardús sosté que “la intensitat i les hores de socialització s’han multiplicat molt avui dia i el paper de l’associacionisme popular és menor, en termes proporcionals”. Abans –resumeix– qui vivia a pagès tenia poques opcions més per conèixer gent que la missa, la Festa Major, l’ateneu popular o ballar sardanes. Ara bé, matisa: “Dit això, des del punt de vista qualitatiu, i no quantitatiu, les formes de socialització de l’associacionisme cultural i popular avui dia han guanyat valor. No és el mateix participar en un xat amb el mòbil, que és una forma de relació de menys qualitat, que anar a assajar castells o participar en una ballada”.
En l’era digital, on l’espai perd preponderància, l’associacionisme popular encara és més rellevant per “fabricar el sentiment de pertinença”, reflexiona Cardús. No només per a l’entitat que actua, sinó també per a qui hi participa com a espectador. Qui segueixi la rivalitat territorial entre algunes colles castelleres ho sap bé. “Fa anys vaig fer un treball. Hi havia comptabilitzades 4.000 organitzacions de cultura popular al país. Ara n’hi ha més, segur. És una barbaritat. No són notícia, però teixeixen una xarxa extraordinàriament rellevant”.
Modernitzar-se és sobreviure
La cultura popular s’ha hagut d’adaptar als nous temps. Qui es queda quiet no surt a la foto. No n’hi ha prou a tenir xarxes socials, s’han de surfejar les tendències, com va evidenciar el popular ad nauseam Coti x Coti, dels Tyets. Però és que el 2017 la Cobla Contemporània ja havia estat viral per versionar el Despasito i ja feia temps que la històrica colla de Ball de Gitanes de Castellar ballava peces de Txarango.
La tradició no té per què ser rígida. “No es vol determinar que els nois vagin d’una manera i les noies d’una altra. Qui ho vulgui, pot portar faldilla. Poden ballar noi-noi o noia-noia”, celebra Adrià Garcia Silvestre, de 28 anys, del Ball de Gitanes, que aquest any van incorporar les primeres parelles infantils i juvenils. Sembla una obvietat, però malauradament hi ha entitats més retrògrades. El Ball de Diables de l’Arboç té vetada l’entrada a les dones.
“La cultura popular s’acomoda a la diversitat, que avui dia és més gran, a les contradiccions i als elements de novetat, tot i que moltes són foguerades de quatre dies. Però això no és un element de dissolució, al contrari. És capacitat de llegir el present i incorporar-lo en l’expressió de la cultura popular”, conclou Cardús.
