Sidonie al Fresc: el millor concert del "pitjor grup del món"

Hi ha frases que expliquen un concert millor que qualsevol crítica. Diumenge, en un dels silencis entre cançons del concert de Sidonie al Fresc Festival, just després d'una allau d'aplaudiments, una veu va trencar el respecte del moment amb una sentència espontània: "Aquest és el millor concert de la nostra vida". Poc després, els membres de Sidonie abandonaven l'escenari, es barrejaven entre el públic, sense cables ni artificis, i interpretava en acústic El peor grupo del mundo; era el millor concert del pitjor grup del món.

Amb l'aforament ple de gom a gom, el grup liderat per Marc Ros va presentar Catalan Graffiti, el seu primer disc íntegrament en català, sense renunciar als grans himnes que l'han convertit en una de les bandes imprescindibles del pop-rock estatal. El repertori va combinar les noves composicions amb clàssics que formen part de la memòria sentimental de diverses generacions.

Entre les novetats va destacar Et puc odiar molt més, una cançó amb clares reminiscències del so de The Cure, especialment de les guitarres lluminoses i l'atmosfera inconfusible de Robert Smith. De fet, Marc Ros la va enllaçar amb fragments de Just Like Heaven, un gest que el públic va rebre amb un somriure còmplice. Bona part dels assistents, un públic madur que ha crescut amb aquestes referències musicals, coneixia tant la lletra dels britànics com les de Sidonie i les va cantar amb la mateixa emoció.

També va ser interessant observar l'evolució del públic durant el concert. Les prop de 300 persones assistien assegudes, com marca el format del festival, però el rock té una manera molt particular d'obrir-se pas. Primer eren peus que seguien el ritme discretament; després, mans alçades; més tard, el gest de les banyes del rock amb els dits. Fins que, en el tram final, ja no quedava ningú assegut. Tothom dempeus, picant de mans i cantant.

Perquè Sidonie domina com pocs aquest equilibri entre la delicadesa i l'explosió. D'una banda, els moments més íntims, com el ja esmentat acústic enmig del públic; de l'altra, una successió d'èxits que van convertir el recinte en una celebració col·lectiva. Carreteras Infinitas, convertida des de fa anys en un autèntic himne generacional, va tornar a demostrar la capacitat del grup per escriure cançons plenes de referències a la cultura pop, al cinema i al rock and roll que han marcat el segle XX. Un univers que també apareix en versos com els d'Un día de mierda, amb aquella evocació a L'apartament de Billy Wilder.

L'espectacle tampoc va renunciar al vessant més irreverent de la banda. En un dels moments més inesperats de la nit, un pot de maionesa (suposadament llançat a l'escenari) va acabar convertint-se en un objecte improvisat per provocar la distorsió de la guitarra. Una escena tan absurda com genuïnament rockera, marca de la casa.

Tot plegat va estar sostingut per una connexió constant amb el públic. Sidonie no interpreta un repertori: conversa, juga, improvisa i comparteix cada instant amb els assistents. Aquesta proximitat explica bona part de la fidelitat que desperta la banda. També ho resumeix una frase pronunciada per Ros durant el concert: "Nosaltres mai cantem una cançó igual. Això és perquè fem música en directe". Una reivindicació del directe, sense xarxes de seguretat ni recursos pregravats, que encaixa perfectament amb la seva manera d'entendre els concerts.

La nit es va tancar amb No salgo más, però el públic hauria acceptat unes quantes cançons més sense discutir-ho. Perquè Sidonie continua demostrant que l'energia, la capacitat de sorprendre i el talent per convertir un concert en una experiència compartida continuen intactes. Si aquest era, com va cridar algú entre el públic, "el millor concert de la nostra vida", la banda va deixar clar que encara li queden moltes nits per escriure.

FOTOS DE DAVID CHAO: