Quim Masferrer inaugurarà el Fresc Festival aquest dijous i divendres amb l’espectacle Bona gent, que ha exhaurit entrades.
Prendre’ns la vida amb humor és saludable, ens ha ensenyat El Foraster...
El Foraster no té cap pretensió d’ensenyar res a ningú. És un programa d’entreteniment. Ara bé, hi ha una cosa que per a mi és fonamental: compartir. Compartim històries, escoltem la gent anònima. No només mereixen ser entrevistats els que surten a la televisió, escriuen llibres o marquen un gol. Tothom té una entrevista, una història interessant per explicar.
Quina és aquesta “veritat” que reivindiques que té el programa?
Jo no entrevisto personatges, sinó persones. No hi ha un guió de ficció quan som al poble. La gent m’explica la seva vida, les seves experiències, les seves emocions. Si em veieu patir fent parapent o tirant-me d’un pont, us asseguro que és de veritat. Hi ha moments que vius una catàrsi d’humor, per alguna cosa que t’han explicat o que veus fer, i després automàticament passes a un moment molt emotiu. En el fons, darrere d’El Foraster hi ha la veritat de la vida. No és un plató. Coneixem un lloc a través de la seva gent i de les seves històries reals. I em consta que després la gent fa ruta per El Foraster i comproven que tot el que s’hi veu és de debò.
Quin és el secret per connectar amb la gent?
La veritat no sempre es revela de bones a primeres. Em surt de manera natural, simplement aplicant les regles del sentit comú. Intento acostar-me a les persones amb respecte, amb ganes d’aprendre, mai amb la voluntat d’ensenyar res, i escoltar. Escoltar molt. Sempre tinc clar que el protagonista no soc jo, sinó la gent. A vegades em diuen: “Ens agrada molt com tractes la gent gran...” Dic, hòstia, perdoneu-me, però hi ha manera de tractar la gent gran que no sigui amb respecte, sent molt curós i agraït? És de calaix, francament. És com m’han ensenyat a casa que t’has de comportar quan ets foraster.
Deus tenir un quinto pagat a cada fonda de Catalunya...
Home, un quinto i alguna cosa més! He anat a celebracions, enterraments, hospitals... He casat a gent! He fet amics i encara mantinc contacte amb molta gent que vaig conèixer gràcies al programa. Això forma part d’aquesta veritat de què parlàvem. La vida continua més enllà de la gravació d’un capítol, i les relacions que s’hi creen també. Tinc una feina que es tracta d’anar fent més gruixuda la carpeta d’amics i amigues, fins al punt que em veig amb cor de defensar que tinc la feina més maca del món.
Per què després de 13 anys el format no s’ha esgotat? És molt temps en televisió, i més en un moment en què res dura massa.
Això t’ho hauria de respondre algú d’aquests que diuen que en saben de televisió... M’agrada pensar que és perquè les persones som infinitament diverses. L’espècie humana som tan diferents que cada programa és únic. Cada poble és diferent perquè la seva gent és diferent, encara que s’estructurin igual. Les maneres d’entendre l’amor, la feina, l’amistat o la mort són inesgotables. Les històries humanes no s’acaben mai. Tu parles amb tants caps, tants barrets.
Veient el programa, es percep l’orgull de ser d’un lloc, l’autoestima del poble i l’amor pels veïns.
És una de les coses que més m’emociona perquè jo soc d’un poble petit. El dia del monòleg final veus com els veïns aplaudeixen els seus propis veïns i se senten orgullosos del seu poble. D’una manera espontània canten el nom com si fossin en un partit de futbol, a vegades. Per una nit, aquell poble petit és el centre d’atenció del país. Moltes vegades els pobles surten a les notícies per desgràcies; en canvi, aquí hi surten per la seva gent, pel seu humor i per les seves històries. Això és molt bonic.
Tot això també és present al teu espectacle Bona Gent?
L’essència és la mateixa. A Bona Gent, els protagonistes són els espectadors. Jo els dono veu i ells construeixen l’espectacle. Com que cada públic és diferent, cada funció és única. No sé amb qui parlaré, no sé què m’explicaran... Les dues funcions seran diferents. Estem a punt d’arribar a les 500 funcions, hem sobrepassat els 400.000 espectadors i crec que la clau continua sent la mateixa: la veritat.
Per improvisar, cal una preparació molt bona?
No sé si la improvisació es prepara... El que sí que hi ha és una predisposició absoluta perquè passin coses. Quan vaig proposar aquest format en una reunió amb Teatre de Guerrilla, em van dir: “I si el públic no explica res?”. Però jo confiava que, si crees un espai de confiança, les coses flueixen. Igual que passa en un sopar amb amics! No conec ningú que hi porti un guió preparat. Les converses apareixen, les emocions també, i l’humor surt de manera natural. Amb l’espectacle passa exactament el mateix.
