La dansa li permetrà transformar-se en una dramàtica mare de Verona, en una fada màgica i en un majestuós cigne. Serà la tercera temporada de la ballarina professional Júlia Figueras a la companyia Thuringian State Ballet, amb la qual ja sap els papers que interpretarà a Romeu i Julieta, La bella dorment i El llac dels cignes, i encara li falta per saber el de Faust. Després de molts anys treballant a l'estranger, tornarà d'Alemanya per actuar el 15 de novembre a la novena edició de la Gala de ballarins catalans al món, organitzada per l'Associació Internacional de Ballarins a Catalunya, al Teatre Auditori de Sant Cugat.
Tornes a actuar a casa després de molts anys. Com et sents?
Per fi he pogut quadrar els calendaris i aconseguir el permís de la companyia per venir a la gala, perquè feia quatre anys que m'hi havien convidat i encara no hi havia pogut venir. Els meus pares i la meva àvia han pogut venir a veure'm a Alemanya, però hi ha una part de la família que no em veu ballar des que vaig sortir de l'escola, que tenia 18 anys, i ara en tinc 26. Em fa una il·lusió increïble!
Això implica, també, més pressió?
Intentaré simplement gaudir i no pensar tant en la tècnica. Soc molt exigent amb mi mateixa, vull que tot surti superbé, que funcionin les piruetes i tots els passos complicats. Estic preparant l'actuació com sempre, però només de pensar que la meva família serà al públic i que estarà feliç de veure'm ja em tranquil·litzo. Perquè crec que ells només estaran pendents de si jo gaudeixo.
Comentes que ets molt autoexigent. Deu ser habitual en la dansa.
L'autoexigència és el nostre dia a dia, et tornes molt perfeccionista, de vegades fins i tot massa. Però gràcies a això també millores com a ballarina.
I no és paralitzant, a vegades?
Sí, en algun moment. S'acumula massa tensió i nervis i has de parar i preguntar-te per què estàs fent tot això. Ho fas perquè t'agrada, perquè és la teva passió, i no passa res si t'equivoques. T'has de recordar quantes coses has passat per arribar fins aquí i tornar a donar valor a les coses bàsiques, a l'inici de tot. De vegades la pressió et menja i et porta per un camí que no és el bo.
I quan tot flueix i surt bé, què sents?
És una sensació inexplicable. Quan estàs fent un espectacle i tot ha anat molt bé, o gairebé tot, quan acabes tens una sensació de satisfacció enorme. I mentre balles sents una adrenalina que no puc explicar. Per això és tan difícil deixar la dansa: si encara tens aquesta passió, no vols deixar de sentir allò que només pots experimentar quan puges a l'escenari. Només els ballarins ho entenem. És un sentiment que només comprens si realment has ballat a dalt de l'escenari.
El moment abans de començar: els focus t'apunten, el silenci dens, el públic amb unes expectatives enormes... Què et passa pel cap?
Abans de començar un espectacle em poso molt nerviosa. Ho porto bé, entre cometes, però no és que millori gaire amb els anys. Tinc amigues que no s'estressen gens, però en el meu cas em poso molt nerviosa. Necessito molta calma, repassar-ho tot abans de ballar i provar a l'escenari, amb el teló tancat, les coses que són més difícils tècnicament. Necessito serietat i tranquil·litat. És un moment zen, de concentració màxima. Però, un cop comença l'espectacle, es trenca el gel, entro en el present i ja gaudeixo.
Com és el públic de la dansa a Alemanya? Notes diferències respecte d'altres països on has treballat?
He treballat a Anglaterra, França, Alemanya i Espanya. La veritat és que els públics de l'estranger són molt agraïts. No et sabria dir com és el públic de les poques companyies que hi ha a Espanya, perquè hi he treballat poc, però aquí m'ha sorprès molt positivament.
I això que els alemanys semblen freds...
Sí, sí, ho són! (Riu.)
Has conegut bona part d'Europa. Suposo que és un dels regals que et fa la dansa.
Sí, encara m'agradaria viatjar més, però és veritat que els llocs on he treballat durant un temps m'han agradat moltíssim. Potser Alemanya és el país on he estat més anys i també on més m'ha costat adaptar-me. Pel clima, la cultura i perquè, com dèiem, són més freds. Tot plegat m'ha xocat una mica més, però he pogut moure'm bastant.
Quina feina hi ha darrere d'aquest moment que abans descrivies a dalt de l'escenari? Com és la teva rutina?
Tenim una rutina força exigent. Els ballarins sempre comencem amb una classe a les deu del matí, que dura aproximadament una hora i mitja. És la base de tot. Després tenim assajos durant tot el dia, fins a les sis de la tarda. Treballem en diferents produccions i, de vegades, les anem intercalant. Per exemple, al matí podem assajar Romeu i Julieta i a la tarda El llac dels cignes. T'has d'anar adaptant i canviant de registre. Normalment tenim una hora per dinar. Quan acabem estem molt cansats i anem cap a casa, tot i que alguns també anem al gimnàs per fer exercicis d'enfortiment, a més del fisioterapeuta un cop per setmana. Trobar temps per fer entrenament personal és difícil, però ho has de fer per mantenir el cos bé i evitar lesions.
Al llarg de la teva carrera, has patit alguna lesió que ho hagi fet trontollar tot?
He tingut dues lesions molt serioses que, fins i tot, m'han fet plantejar si volia continuar ballant. Però les dues les he superat amb èxit. L'última, això sí, va ser una recuperació molt llarga. El tema de les lesions és una cosa que sento que és força tabú. En la dansa, depèn de la companyia, però si et lesiones, després has de tornar a demostrar que estàs recuperada perquè tornin a confiar en tu. I, si has estat molt temps lesionada, de vegades sembla que s'ho prenguin malament, quan en realitat els professors, els ballet masters i els directors, la majoria dels quals també han estat ballarins, han passat per lesions. Però és com si no tinguessin aquesta sensibilitat. Per això els ballarins ballem molt lesionats i ens costa molt dir que ens fa mal alguna cosa, fins que arriba un punt en què la lesió és tan greu que t'adones que has de dir la veritat. Si ja no pots més, no pots més.
Quina va ser aquesta lesió, la més greu?
Vaig tenir una ruptura del menisc i vaig necessitar una operació. Per als ballarins, passar pel quiròfan és l'últim recurs, però en el meu cas era necessari. El fet de passar per una intervenció, encara que fos petita, em va desestabilitzar molt i em va canviar les sensacions. En el nostre cas, intentem evitar les operacions sempre que podem, però no hi havia alternativa. Em va costar molt tornar a sentir bé el genoll.
Després de tota aquesta trajectòria, et queda algun somni per complir?
I tant! Amb el temps m'he anat adonant que, tot i que inicialment volia ser professora de dansa, també m'interessa molt el món de l'educació en general. Ara començaré els estudis per ser professora d'educació infantil. Quan superi la prova d'accés, començaré la universitat. Em fa molta il·lusió perquè fa anys que m'ho plantejo. Quan em vaig lesionar l'última vegada, em vaig informar bé i vaig pensar que, quan algun dia deixi de ballar, vull ser mestra d'escola.
Per tant, la gala d'aquest novembre podria ser una de les últimes oportunitats per veure't ballar a Catalunya?
Sí, podria ser! (Riu.)
