L’escàndol automobilístic de l’any és l’enxampada a Volskwagen modificant els seus motors diesel perquè semblessin menys contaminants. Molt s’ha dit i escrit sobre aquesta qüestió concreta. Però hi ha fets menys coneguts lligats al conjunt de la realitat contaminant dels vehicles i, en especial, dels que usen gasoil.
Més del 50% de la contaminació a les nostres ciutats prové de cotxes, camions i motos. Lògicament, la forma més senzilla de reduir la contaminació és reduir el nombre de vehicles que circulen. Però el sector de l’automòbil ens ha convençut que tenir cotxe propi significa llibertat per moure’ns quan vulguem i per on vulguem. Si li sumem les dificultats del transport públic al nostre país -perquè no s’hi aboquen prou diners- no ens ha d’estranyar la invasió generalitzada de cotxes a les nostres ciutats.
Sempre hem cregut que els cotxes de gasoil contaminen menys perquè consumeixen menys. Però és fals: sumant tots els agents contaminants els vehicles de gasoil contaminen 4 vegades més que un vehicle de benzina equivalent. Tot i així, al 2015 el 67% dels vehicles venuts són de gasoil. A més, el gasoil és més barat -malgrat tenir un preu de cost superior a la benzina- gràcies a una fiscalitat més favorable. Es va fer d’aquesta manera per no encarir el transport de mercaderies, que a Espanya en un 95% es fa amb camions i furgonetes. Com sempre, tot és a despit del ferrocarril, molt menys contaminant, més barat i eficient. Per acabar-ho d’adobar, els impostos per comprar un cotxe nou i els ajuts públics a la compra només tenen en compte la quantitat de CO2 emès (semblant entre gasoil i benzina), oblidant-se de la resta d’agents contaminants, igual o pitjors que el propi CO2. I els vehicles híbrids de benzina, que són els menys contaminants de tots, no tenen beneficis fiscals addicionals.
Una altra dada significativa és que el 10% dels vehicles de gasoil que circulen a Europa no compleixen amb l’actual normativa sobre contaminació. A Espanya, es calcula que més del 20% incompleix aquesta normativa. A més, s’hi sumen problemes socioeconòmics: els vehicles més vells contaminen més, però són de gent que no pot comprar un cotxe nou. I només van al taller quan toca passar la ITV.
Hi ha alternatives com la popularització dels cotxes elèctrics. Però aquí ningú hi aposta: ni els fabricants, ni les administracions públiques. De gener a setembre de 2015 s’han venut a Espanya 784.000 cotxes nous. D’aquest nombre, només 765 són elèctrics. De fet, un cotxe elèctric costa el doble que un de benzina o gasoil equivalent. A més, perquè sigui útil cal gastar-se entre 1.200 i 1.600 euros pel punt de recàrrega del cotxe al garatge. I, és clar, cal tenir o pagar plaça de garatge.
Si els vehicles elèctrics tinguessin el mateix cost de compra que un vehicle de benzina o gasoil, es vendrien molt més. De fet, amb autonomies entre 150 i 240 kms, la majoria dels nostres desplaçaments diaris o setmanals quedarien coberts amb un cotxe elèctric. I, veritablement, l’aire de les nostres ciutats ho agraïria.
La majoria de decisions sobre aquesta qüestió no són de l’abast de cap ciutat sola o del seu ajuntament. Però a les ciutats també s’hi poden fer moltes coses. Per exemple, fent que tots els vehicles dels serveis públics siguin elèctrics. La policia municipal, els mossos d’esquadra, els serveis de neteja i recollida d’escombraries, etc., podrien ser perfectament elèctrics a
I queda l’última gran assignatura pendent: la reducció de vehicles als nostres carrers. La Gran Via no pot ser el carrer major de Castellar. Però és inacceptable que per fer recorreguts d’entre 1 i 3 kms s’usi majoritàriament el cotxe. Hem de triar si volem ciutats per a persones o per a cotxes.
“Per autonomia, velocitat, potència, resistència i durada, els vehicles elèctrics encaixen perfectament en les feines que fan a Sabadell”