Hi ha cançons que no envelleixen perquè no descriuen una època, sinó un patró. The Dogs of War, inclosa en l’àlbum A Momentary Lapse of Reason, de Pink Floyd, és del 1987 i no parla d’una guerra concreta, sinó d’aquells que les fan possibles. D’aquells que decideixen, des de la distància, que altres lluitin. D’un sistema en què la guerra no és un accident, sinó una eina.
Avui, aquesta lletra sona menys metafòrica que mai.
La guerra de Donald Trump i Benjamin Netanyahu contra el règim fonamentalista de l’Iran forma part d’aquesta lletra. Una lletra inacabable, escrita avui amb míssils, drons i operacions directes que ja no s’amaguen sota eufemismes diplomàtics. El Pròxim Orient torna a ser escenari d’una confrontació oberta, sostinguda i amb capacitat real d’escalar.
I, tanmateix, fins i tot en aquest context, el discurs continua sent reconeixible. Es parla de seguretat, de necessitat, de fermesa. Es construeix un relat que presenta la guerra com a inevitable. Però convé aturar-se.
L’Iran no és un actor improvisat. Fa dècades que es prepara per a aquest escenari. La seva estructura política, militar i territorial està dissenyada per resistir, absorbir l’impacte i allargar el conflicte. No som davant d’una guerra curta ni resolutiva. Som davant d’un desgast prolongat.
Tampoc és creïble el relat de fons. Aquesta guerra no portarà la democràcia a l’Iran. Entre altres coses, perquè aquest no és l’objectiu real. Les guerres contemporànies no exporten models polítics; desordenen territoris, fragmenten societats i obren cicles d’inestabilitat difícils de tancar.
Darrere de cada escalada hi ha interessos que rarament s’expliciten: equilibris regionals, influència global, indústria militar, posicionaments interns. I una lògica política que es repeteix: la fermesa és més rendible que la complexitat. En aquest terreny, la guerra deixa de ser un fracàs per convertir-se en una eina.
Per això, si alguna cosa pot frenar aquesta dinàmica no serà una cimera ni un discurs. Serà el cost. Només quan aquells que guanyen amb la guerra comencin a perdre —diners, estabilitat, suport social— el conflicte deixarà de ser útil. Abans, no.
Res no serà igual després d’aquesta guerra. Però en una cosa sí que s’assemblarà al punt de partida: no s’haurà resolt res. Això sí, s’hauran sembrat nous odis, noves ferides i noves venjances pendents per a la següent generació.
No es tracta de ser ingenu. Hi ha guerres que han estat inevitables i que han canviat ordres socials, fins i tot per a millor, quan no hi havia cap altra via. Però precisament per això cal saber-les distingir.
Aquesta no ho és.
Perquè, com advertia Pink Floyd el 1987, sempre hi ha qui troba en la guerra el seu negoci… mentre la resta només descobreix, massa tard, que els gossos de la guerra ja corrien lliures.