Molts ens preguntem què aporta l’oposició a la política espanyola i catalana. Més enllà de l’exabrupte, l’insult i la manipulació no sembla que mostri capacitat d’alternativa. Massa sovint, de fet cada setmana en les cambres parlamentàries, el perfil que mostren els portaveus i líders de l’oposició és erràtic, polaritzador i mancat de perspectiva útil a la societat. Algú pot explicar les reticències, el vot negatiu o l’abstenció, a les mesures aprovades pel Govern, i contingudes en sengles decrets llei per tal de començar a fer front a les conseqüències de la guerra que Trump i Netanyahu han endegat a Orient Mitjà. El primer dels decrets es va convalidar gràcies al vot positiu de la majoria d’investidura (menys Podemos que inexplicablement es va abstenir com el PP). Però el segon decret llei, que conté mesures relacionades amb l’habitatge, específicament el topall d’increment dels lloguers, sembla estar en risc en la seva convalidació parlamentària ja, que segons han anunciat, hi votaran en contra tant el PP i Vox com Junts. Difícil d’explicar tot plegat.
Només la posició genèrica de no voler donar cap triomf al Govern explica aquests posicionaments tan radicals. En un moment de crisi mundial, on elements tan sensibles com l’energia, l’encariment de la vida o l’habitatge estan en solfa, s’esperaria de l’oposició una mirada més llarga i l’oferiment d’unes alternatives viables i creïbles.
L’oposició, especialment la que practiquen el PP i Vox a nivell estatal, només ofereix cridòria i un llenguatge barroer en la majoria d’ocasions. El trident estel·lar del PP (Alberto Núñez Feijóo, Miguel Tellado i Ester Muñoz, amb l’afegit ocasional de “Cuca” Gamarra) ens obsequia cada setmana amb un seguit de sortides de to en les seves compareixences en el Congrés dels Diputats. Costa saber si és incompetència o mala fe, o la combinació d’ambdues coses. Aquells que tenim la paciència (o el vici) de seguir les sessions de control dels dimecres ens costa molt entreveure un mínim de competència política en les intervencions dels dirigents del PP (i ja no diguem en els de Vox). Ni control a l’acció del Govern ni oferiment d’alternativa. En el millor dels casos, el no-res, el desert polític més absolut. La cridòria per la cridòria, la irresponsabilitat com norma, i res políticament útil a la ciutadania. Afegim al cúmul de despropòsits, la utilització potinera que estan fent del Senat, on el PP compta amb una majoria absoluta en el ple i en els diversos òrgans de la cambra. La duplicitat de comissions d’investigació, l’aprofitament espuri del calendari parlamentari d’aquestes comissions, el sectarisme del seu president, són alguns dels elements que aporten cada dia un major desprestigi de la institució.
La darrera perla, l’anunci d’una nova Comissió d’investigació sobre RTVE, quan ja existeix una “Comissió Mixta Congrés-Senat de control parlamentari de la corporació RTVE i les seves societats”. Només es busca la bronca i l’enfrontament estèril. En el cas del Parlament de Catalunya sembla que les coses tendeixen a decantar-se a pitjor. No només perquè la dreta espanyola present al Parlament utilitza la cambra catalana per fer oposició al Govern espanyol (això sí amb formes una mica més educades), sinó perquè sembla que aquells que es presenten com a oposició i alternativa al Govern de la Generalitat, han començat una deriva que no porta enlloc. Els canvis en la direcció parlamentària de Junts, amb l’ascens de Mònica Sales, Salvador Vergés I Josep Rius, han fet augmentar la dosi de males maneres, tant en les sessions o debats de control al Govern, com en les compareixences en seu parlamentària sobre l’actualitat política. Es retreuen al Govern i al seu president actituds i responsabilitats polítiques que no es corresponen amb el seu capteniment. Obliden els seus molts anys d’exercici del govern, i volen distanciar-se ara del seu passat convergent. Menys irresponsabilitat i més alternatives pràctiques per a la ciutadania.