Teoritzar l’amor ha estat un fracàs rere un altre, al llarg de la història del pensament, i jo no tinc cap intenció d’aconseguir en una peça de columna allò que Plató no va poder fer fa dos mil cinc-cents anys amb un diàleg sencer. Només vinc a aportar una idea diria que prou il·luminadora, com a mínim, en relació amb com avui dia tenim la qüestió. Vull dir en una societat del consum que ha après a gastar-ho tot, a exhaurir-ho tot per poder passar de seguida al producte més nou, més avançat, més a la moda, més likeble per poder oblidar ben aviat l’obsolet, l’exhaurit. En un món així, obsessionat en el canvi de model i en l’adveniment de la novetat, sembla que estimar mantingudament una persona sigui un acte de resistència.
Tom, veus actes de resistència a tot arreu. No. M’explico. Evidentment que després de segles condemnats a conviure amb una sola parella amb qui t’havies casat (sovint t’havien casat!) quan encara no tens consciència de re, ara ens sembla una llibertat adquirida, poder deixar i encetar relacions constantment, un luxe del nostre segle. Sí? Sí: la llibertat per fer i desfer sempre és una bona notícia. El que vinc a advertir és que vigilem que no sigui que darrere d’aquesta “llibertat per fer i desfer” no hi hagi una pressió social per desfer més que fer. I sobretot entre nosaltres, els més joves. Com si haguéssim après (mal après) que quedar-se és una renúncia i marxar, sempre, una oportunitat.
Mirem-nos-ho així: avui dia, en un món salvatge que ha aconseguit fer-ho tot (TOT!) objecte de mercat, que ha aconseguit capitalitzar cada cosa, l’amor resta inconquerible com a únic actiu intangible i clarament no mercantilitzable. Això em fa pensar que la fidelitat, decidir sempre els teus siguin quines siguin les opcions que passen pel davant, brillin tant com brillin, és una virtut que als nostres temps és especialment rara, gairebé sospitosa.
Ep! Que això no es confongui amb el perillosíssim missatge ultraconservador d’“has de quedar-te sempre amb la mateixa persona encara que no et faci gens feliç ni et satisfaci ni…”, però ull viu també perquè tot et voldrà fer creure, en un món que premia les relacions curtes i les infidelitats (només cal obrir la tele i veure els programes que triomfen, a part de la rotació constant), que la teva gent no és prou, que n’hi ha de millor a la qual no accedeixes perquè no vols.
Noti’s que no parlo només d’amor de parella o amor conjugal, que aquesta fidelitat és una virtut ja ho sabem des que Homer ens presenta Penèlope i Clitemnestra, però també en la del teu grup d’amics, la relació amb la teva família, en com et relaciones amb els teus companys de feina. Sembla mentida que se’ns estigui intentant convèncer –a nosaltres, l’animal que es va organitzar en tribus per poder evolucionar, l’animal que s’ha inventat el comerç i la família i el contracte social– que la individualitat, i a final de termes, la soledat, és un bé preuat que cal protegir de “la massa”. I ens ho hem cregut. Hem comprat el discurs com si re, en lloc de donar-nos el gust d’estimar els nostres i ser estimats pels nostres, de valorar (des d’un punt gens comunista sinó comunitarista) el poder de les relacions humanes. En una cultura que ens ensenya a substituir-ho tot, mantenir vincles és contracultural.