De l’arbre i del bosc

Han passat pràcticament tres setmanes des d’aquell 27S que políticament va ser presentat com el dia en el que Catalunya havia de pronunciar-se en relació a la independència. Artur Mas, proclamava en plena campanya electoral que qui no votés una de les dues candidatures independentistes estava, de facto, votant contra el sobiranisme sense cap més solució de continuïtat. En aquesta tessitura, atesos els resultats que de les eleccions se’n varen derivar, no ens hauria de sorprendre que les lectures que de la sentència de les urnes se’n fan siguin tan distants i diverses com ho són els punts d’observació de cadascú davant el ‘procés’.
Sigui com sigui, a hores d’ara sembla estar-se lluny encara d’un programa d’actuació i d’un govern que comptin com a mínim amb el suport de les dues forces polítiques que disposen de la majoria absoluta dels escons; dues forces a les que uneix l’objectiu comú d’assolir la independència però que els separen línies vermelles difícils de superar. D’aquí que haurem de ser pacients abans no coneguem el desenllaç de les negociacions i, en conseqüència, el contingut del programa de govern a aplicar durant la legislatura. I, en clau estrictament local, des de Sabadell també estem en l’espera del nou govern per desencallar qüestions tals com el contingut de les polítiques socials a desenvolupar o les relacionades amb la prolongació dels ferrocarrils de la Generalitat pel subsòl sabadellenc, especialment en allò que fa referència al soterrament de les vies fins passat el castell de Can Feu.

No escapa a ningú la gran transcendència política dels dies que estem vivint a

Catalunya a despit que aquesta nostra immediatesa no hauria de ser com un arbre frondós que ens priva de percebre la magnitud del bosc que s’amaga darrere dels nostres estrets límits geogràfics on s’hi juguen ‘partides’ decisives en les que les persones compten dissortadament ben poc i els interessos geoestratègics són decisius. Fa ben pocs dies es produïa a Ankara un nou atemptat terrorista que hauria d’haver disparat totes les alarmes en el si de la comunitat internacional. Però no sembla que hagi estat així. En joc hi ha l’estabilitat d’un país que és pont físic i metafòric entre Occident i Orient. Un país que reclama el seu ingrés a la UE. Un país que per ser musulmà, és peça clau per a l’estabilitat d’aquest Orient que a hores d’ara -i molt especialment des de l’aparició en escena de l’Estat Islàmic- és la zona del planeta sotmesa a una major tensió. En el rerefons d’aquest escenari tant complicat de l’Orient Proper i l’Orient Mitjà, continua plenament vigent el conflicte entre Israel i Palestina així com les dramàtiques situacions que es viuen a l’Afganistan, a Siria, a l’Iraq..., on a més de vulnerar-se els drets humans i ocasionar milers de víctimes innocents, s’obliga a un èxode de persones a la cerca d’un refugi que fins fa ben poc els era pràcticament negat. Hauran estat necessàries imatges d’infants morts per a moure sentiments d’indignació i de solidaritat...

Però davant aquest estat de coses, la UE i els governs dels seus països membres continuen instal·lats en la indecisió política pels interessos diferents que sobre la zona des d’Europa es tenen. I no solament això sinó que costa assumir l’acolliment responsable de les persones que fugen dels seus països a la cerca d’una dignitat que allà els ha estat arrabassada. Com sempre s’esdevé en situacions similars, ens sobren les paraules i les bones intencions i ens manquen accions que pensin en les persones primer i que apuntin a la cerca de les solucions. (joan.brunet@periodistes.org)

“La UE i els governs dels països membres continuen instal·lats en la indecisió política pels interessos diferents que sobre la zona es tenen”