Àrea i Mancomunitats

Sempre que es proposa una nova organització de l’administració apareix la dita popular: un altra administració que haurem de pagar! I potser no els falta raó a aquells que ho pensen i diuen. En l’àmbit del Vallès la constitució d’una nova governança amb les seves eines de gestió hauria de desembocar, com a mínim, amb la desaparició dels dos Consells Comarcals existents i, fins i tot, de la Diputació provincial (constituïda el 1822). Avui ja no es poden mantenir les fórmules d’autogovern local del passat i, per tant, s’ha d’actuar serenament però decididament per canviar-les. La societat és dinàmica i les institucions públiques han d’evolucionar de la mateixa manera que ho fan la resta de les organitzacions del nostre entorn. Els recursos econòmics que aporten els ciutadans i les entitats jurídiques amb els tributs s’han de gestionar amb eficiència per garantir una societat equitativa i evitar greuges i desigualtats. I no pas per blindar les actuals estructures orgàniques de les administracions. De ben segur que la reivindicació d’un nou municipi com ara Bellaterra o, en el seu moment, la creació dels nous municipis de Badia del Vallès o Vilanova del Vallès són evidències del grau d’insatisfacció i de la voluntat d’autogestió dels seus ciutadans o bé de la resolució de greuges històrics. A voltes es pensa que la tinència d’un nou municipi resoldrà tots els problemes, però no sempre és així. D’altra banda, la recent constitució del Moianès ha comportat, per voluntat pròpia, que Granera, Castellterçol, Castellcir i Sant Quirze de Safaja deixin de ser vallesans. En aquest context, recordar les propostes de l’Informe Roca de l’any 2000 on es proposava, per exemple, que els municipis vallesans d’Aiguafreda, Rellinars i Castellbisbal s’incorporessin a altres comarques i els municipis de Riells i Viabrea i Breda formessin part del Vallès. Una mostra que les coses es poden moure si hi ha voluntat i criteri. Els darrers anys s’ha accentuat la pèrdua del vigor de les capitalitats polítiques tradicionals del Vallès en diferents àmbits i paràmetres socioeconòmics. Això aboca a repensar l’aliança col·laborativa entre les ciutats i viles de la bioregió del Vallès (del Llobregat a la Tordera). La primera instància és constatar, majoritàriament, que som una Àrea metropolitana d’elevada vitalitat socioeconòmica, policèntrica, envoltada d’espais agrícoles productius i malauradament sense papers ni reconeixement per part del marc jurídic català. Per aquest motiu, s’hauria d’obtenir l’atribut d’Àrea metropolitana singular i gaudir de la inversió i despesa pública que es mereixen les persones que viuen i treballen al Vallès. Tot plegat per assegurar un major benestar, esdevenir un entorn d’oportunitats, evitar les desigualtats que genera l’actual sistema econòmic-financer en què estem immersos i combatre el model de perifèria o suburbi que empeny l’actual marc territorial. A partir d’aquí s’hauria de teixir una nova governança on els municipis de l’Àrea metropolitana del Vallès fossin la unitat mínima, les mancomunitats les eines de treball supramunicipals de coordinació i l’Àrea l’espai polític per debatre i liderar el benestar dels vallesans. Mancomunar és el verb a conjugar. Ha estat la llavor del nostre autogovern al segle XIX i, a més, no és nou en l’àmbit local. A partir dels municipis s’han de constituir noves mancomunitats de caràcter sectorial o territorial per avançar en el benestar social i ambiental. Avui hi ha experiències reeixides, tant en l’àmbit públic com en l’economia social o el tercer sector. Aprofitem-les per impulsar una etapa més col·laborativa i construir una nova comunitat al Vallès. @manelcunill “En l’àmbit del Vallès la constitució d’una nova governança hauria de desembocar amb la desaparició dels dos Consells Comarcals existents”