[Per Jordi Serrano, Historiador i rector emèrit de la UPEC]
Les darreres setmanes s’ha parlat i escrit profusament sobre Romà Planas. Va ser un amic entranyable i molt sensible. Era un rar amic, perquè era d’aquelles persones amb qui no calia posar barreres a l’amistat. No calia perquè, d’una banda, no hi havia res que hi obligués i, de l’altra banda, era inútil perquè només veure’t et llegia l’ànima com només ho sabia fer ell. Tot i que s’adonava de les intencions, positives o negatives de la gent, el cas és que sempre trobava un espai positiu en una relació. Va ser un gran mestre.
Vaig ser també membre del Club d’Opinió Emprius. El Romà Planas que vaig conèixer no s’assembla gens al que s’ha dit d’ell. En Romà Planas era un republicà i catalanista com n’hi ha pocs. Ens deia per animar-nos que no ens enfrontàvem simplement a una generació tecnocràtica, sinó al franquisme. Quan ho deia pensàvem que exagerava. Estava convençut que un sostre de vidre cobria la nostra societat. Un sostre de vidre que ens impedeix volar alt. Es tractava de l’herència més difícil d’albirar i de trencar. Una herència que no es veu, que no és com un monument al dictador que es pot retirar fàcilment d’un carrer.
És incolora, inodora, insípida, però que malmet moltes energies, moltes il·lusions i molts esforços. Podem trobar franquisme en aquells representants del poble que no es posen al telèfon, no contesten les trucades, triguen tres mesos a concedir una entrevista. Aquells que no escolten, no entenen de què els parles, que s’emprenyen si els dius el que penses. Els que prefereixen el mediocre vassall al preparat amb criteri, el ric, al treballador. Els que sempre demanen, els que no donen mai. Aquells que sent punt de referència no volen el compromís. Els que tenen poder, ho saben i se’n desentenen. Aquells que pensen d’una forma i viuen d’una altra.
Els que diuen que són d’esquerres i no es diferencien en res dels que són de dretes. Aquells que confien més en les institucions que en el poble. En Romà tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Fa vint vaig escriure això sobre el que ens deia el Romà Planas que recupero: “Els polítics no s’adonaran mai del problema. Se n’adonaran quan el poble cansat els ho faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer: exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d’il·lusions, de nova gent, d’empenta.
Un espai social que permetrà conrear l’amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció pública de la persona que ha esdevingut ciutadà.” No cal ser gaire llest per interpretar aquesta idea, hem viscut la fi de la por i del franquisme en la mentalitat col·lectiva i el ressorgiment imparable del republicanisme. I, per cert, el Tarradellas de Romà Planas era sobretot el del decret de col·lectivització de les empreses industrials i comercials del 24 d’octubre del 1936, el pitjor malson dels franquistes espanyols i de l’esporuguida burgesia catalana nacionalcatòlica. Vull recordar que de jove, el Romà va ser comunista. Era un nen quan de la mà del seu pare dirigent cooperativista de la Roca es van haver d’exiliar. Com a president del Casal Català de París va organitzar els famosos recitals a l’Olímpia, i organitzador de les Edicions Catalanes de París. De gran era republicà i d’esquerres de pedra picada.
