[Joan García, Geògraf i ciutadà liberal]
Setembre és un d’aquells punts d’inflexió vitals cíclics que tothom utilitza per intentar retrobar-se amb algunes reflexions que normalment neixen a l’estiu, especialment a les vacances. Podríem equiparar-lo al gener. Els desitjos personals s’acomoden amb el final de la canícula i les primeres pluges semblen recollir en forma de realitat el que a vegades no és més que un miratge.
És un bon moment, doncs, per fer certs raonaments, des d’una òptica allunyada però volgudament subjectiva. Amb tota la humilitat possible en aquests casos.
Fa ja uns dies ens vam trobar, a la tradicional recepció de Festa Major, una alcaldessa que exemplificava l’estat d’ànim de la política catalana (i, per descomptat, local), amb una expressiva descripció del clímax de poder socialista, que tot i que és indiscutible, em va sorprendre per la seva sinceritat, una sinceritat que apuntava una realitat: que la política catalana es troba en un canvi de rasant.
Igual que és evident que el PSC no va saber donar resposta al repte plantejat per l’independentisme el 2017, i va ser Cs qui va servir d’eina de resposta per una bona part de la societat catalana desemparada davant el que estava passant, s’ha de reconèixer que el PSC ha sabut entendre per on volia escapar la majoria de la societat un cop superada l’experiència traumàtica d’aquells anys: recorrent el camí de l’oblit. Servint una solució que portés a la societat una sensació d’estabilitat, al més pur estil del pujolisme dels primers anys. I és cert que això ha portat Illa a la presidència de la Generalitat. Davant seu, un escenari aparentment plàcid. A la seva dreta, allunyat de la seva frontera electoral, té un PP que mai podrà deixar de ser el que representa el PP a Catalunya, conformista i que difícilment atraurà un vot socialista que en un futur pugui desencantar-se amb Illa. Un PP que tornarà a ser una sucursal de Madrid (tot i la tossuda oposició del seu president català, Alejandro Fernández), una eina per acomodar qui sigui (inicialment, Feijóo) a la Moncloa. Vox continuarà sent un dels millors aliats del PSC, donant legitimitat a la polarització i allunyant el constitucionalisme d’espais progressistes, tot i que sigui ben cert que pot aprofitar l’onada de creixement de postures ultres a Europa, especialment en un assumpte que genera inquietud a tots els partits catalans. Les polítiques d’immigració.
A un altre costat del PSC tot sembla evident: uns comuns plenament integrats i una ERC resignada, de moment.
I en una altra dimensió: Junts. Junts potser és l’única força política que escapa de l’òrbita de control socialista i que genera certs dubtes sobre el que hi pot haver després del canvi de rasant, però abans hauran de solucionar què fan amb un Puigdemont que cada cop és més una relíquia del passat que un actiu polític i com reconduiran la seva ànima de confrontació de classe benestant cap a un nou camí transitable. Segurament, primer han d’entendre què ha passat aquests anys enrere, acceptar el fracàs de l’assalt al seu somni per la independència del 2017 i recuperar la legitimitat que fins i tot els seus comencen a dubtar que tinguin i que comencen a ocupar forces com Aliança Catalana. Tenen les eines al Congrés dels Diputats per fer-ho, però segurament hauran de decidir abans què volen ser. Potser el congrés del pròxim octubre és el moment per fer-ho.
Amb aquest panorama, la gran pregunta és: què s’obre després del canvi de rasant? Sí que sembla que la sensació d’haver fet el cim sobrevola al PSC, i potser un cert vertigen, que s’accentuarà amb un govern de Sánchez, que té cada cop menys sortides de futur (tot i un manual de resistència especialment d’èxit) i un govern de la Generalitat que, malgrat tot, és ostatge de la supervivència del PSOE i de l’estabilitat que vulgui donar-li una ERC que també decideix el seu futur aquesta tardor.
A més, les previsibles decisions en alguns temes identitaris poden acabar per no agradar a un electorat socialista, majoritàriament constitucionalista i que, a diferència de fa vint anys, ja ha demostrat que pot canviar massivament el seu vot. És cert que no ho farà cap al PP o Vox, però si el constitucionalisme és capaç de construir un projecte que torni a superar les sigles tradicionals a Catalunya, que sigui atractiu i amb mirada de futur, s’obrirà un front preocupant a mitjà termini per al PSC.
Malgrat tot, crec que el PSC de Salvador Illa intentarà caminar cap a la construcció d’un projecte transversal, que superi aquests obstacles, un neopujolisme de manual, un espai de poder, que podria tenir èxit i trobar després del canvi de rasant unes més que agradables planícies que puguin allargar el sentit del discurs eufòric de l’alcaldessa de Sabadell. Ho veurem els pròxims mesos.
Avui només volia expressar la meva breu, senzilla i humil visió del viatge que acaba de començar.
