Aquest cap de setmana, discutint amb algú que estimo i respecto molt, però amb qui difereixo enormement en ideals, es veu, tot i haver estat criats sota el mateix sostre, em vaig haver de preguntar quina era la meva lluita (en el sentit menys alemany possible, sisplau).
No sé si ho vaig treure d’una pel·lícula dolenta o d’un llibre que no recordo o d’alguna frase cèlebre –sempre massa genèriques–, però a un racó de la meva memòria hi ha algú dient que el més important és decidir quina batalla decideixes lluitar, perquè no les pots lluitar totes i pretendre guanyar.
Hi ha gent que es passa tota la vida, buscant propòsit, i no se’n surt, així que deixaré de ser tan generalista i miro de concretar el debat, perquè no parlàvem de sentit vital, el meu interlocutor i jo, sinó de la necessitat tan molesta de canviar el món. Ell, molt més connectat amb el món actual, suposo, que jo cada cop sóc més antigalla, sense haver arribat als trenta, em deia que en un context global, amb un món al límit del col·lapse, amb l’ombra del feixisme tornant a sobrevolar occident i amb genocidis i dictadures a la resta de planeta, és gairebé immoral preocupar-se per l’estat del català a Catalunya, que la meva identitat nacional és un problema de segon nivell (o tercer o quart), comparat amb el que està passant al món, que seria egoista, per part meva, votar per arreglar Catalunya i no per arreglar el món. Potser estic posant paraules a la boca del meu interlocutor però la seva línia era bastant aquesta.
La nit anterior havíem vist la nova del Paul Thomas Anderson, sí, per si ho estàveu sospitant. I quin tros de pel·lícula! Correu als cines, que coses tan bones surten molt de tant en tant. Article amb tall publicitari, es veu. No, és un consell honest.
Deu ser que estic perdent l’idealisme de la joventut i l’ambició alguns cops ingènua que caracteritza els adolescents, i qualsevol dia d’aquests em descobriré una cana, quan em pentini (no em pentino mai), però cada cop m’importa menys el que decideixi un buròcrata americà o les injustícies que es perpetren a l’altra punta del món. Potser és egoista, sí, però la meva prioritat no és gens heroïcista, no és salvar el món, en tinc prou amb que aquest tros de terra on he tingut la sort de néixer (el privilegi no l’oblidaré mai, això sí), s’hi pugui viure i conviure de la millor manera possible.
Aquest interlocutor crític i en part l’obra mestra de la nit anterior, també, m’han fet replantejar-me coses que no m’ha agradat descobrir: em faig gran, la primera i indiscutible, però sobretot, el privilegi de ser d’on sóc m’ha alienat del món on visc i ja no tinc la consciència política que vaig forjar a la universitat. Però pensant-hi més i més, en el trajecte de tornada a casa (sempre passa, que els millors arguments arriben un cop ja ha acabat el debat), he vist que “política global” és una contradicció de termes, que la política s’ha de fer sobre el territori, en depèn (com, de fet, es desprèn de la seva arrel, polis). La bona política no ha de salvar el món, no?, sinó cada polis. La bona política ha de salvar cada polis. I moltes bones polítiques són el que salvaran, potser, el món. Però igual que no s’ha de començar la casa per la teulada, en democràcia els canvis han de venir des de baix, des dels fonaments.
Dubto molt que el meu interlocutor em llegeixi. Li envio la pàgina del diari?