Fa anys que parlem de bretxes: la digital, la salarial, la territorial. Però potser la més perillosa és la que comença a créixer en silenci: la bretxa entre nois i noies adolescents en relació als valors, percepcions i vincles afectius.
L’últim informe de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS) evidencia una realitat que molts docents, orientadors i famílies ja intuíem. Els nois d’entre 14 i 16 anys es mostren cada vegada més distants i reticents envers el discurs feminista, sovint amb actituds defensives, reactives, i en alguns casos, directament hostils. Alhora, les noies reforcen el seu compromís amb la igualtat, però també expressen cansament, frustració i desconfiança cap als seus companys. L’abisme, doncs, s’eixampla.
Fa uns dies, conversant amb una parella amiga, d’aquelles que sempre han educat des del compromís, el respecte i la sensibilitat social, em van explicar amb certa perplexitat que el seu fill adolescent havia començat a adoptar els arguments de l’extrema dreta sobre el feminisme. No ho deien amb dramatisme, però sí amb una profunda inquietud: què està fallant quan, fins i tot en entorns curosos, arrela aquest discurs?
Cada cop és més habitual escoltar nois adolescents repetint idees que no han construït ells mateixos: que el feminisme ha anat massa lluny, que ara els homes són els discriminats, que cal protegir-se d’acusacions falses. Aquest relat no apareix del no-res. Aquest relat neix en el sí d’una pedagogia alternativa que es viralitza a les xarxes socials. Des de plataformes com el Tiktok, el Youtube o d’altres, s’ha convertit el malestar masculí en una mercaderia política.
Jordan Peterson, autodefinit com a psicòleg, però amb més seguidors entre les files del ressentiment que no pas de la recerca clínica, n’és l’exemple paradigmàtic. Parla als joves des de l’ordre i la responsabilitat, però sovint des del menyspreu al feminisme i a la diversitat. I és aquí on l’extrema dreta ha trobat un filó: nois que busquen sentit, referents i comunitat, i a qui se’ls ofereix una identitat basada en la força i el control.
No estem parlant de delictes ni de violència explícita. Parlem de mirades, discursos i actituds que germinen ara i que poden florir demà en forma de rebuig, hostilitat o cinisme. I no ho podem deixar passar com si fos una etapa adolescent més. La batalla per les masculinitats no es guanyarà amb consignes, sinó amb presència, amb preguntes, amb referents que no humiliïn, però que tampoc cedeixin.
Philippe Meirieu defensava que educar no és fabricar éssers adaptats, sinó “acollir l’inesperat” i acompanyar-lo a créixer. Doncs bé, potser aquest “inesperat” avui són nois que no entenen el món que els demanem que abracin. Que no saben com habitar una masculinitat no defensiva. Que se senten observats, però no interpel·lats. I si no els ajudem a posar-hi paraules, ho faran altres.
No cal dramatitzar, però sí estar alerta. El feminisme ha avançat molt, però no ha arribat a tot arreu ni de la mateixa manera. I això no és culpa de les noies, sinó indicador d’un buit pedagògic, cultural i emocional. Si una part de la joventut no s’hi reconeix, potser el problema no és només de recepció, sinó també de missatge.
Els nois joves no són l’enemic. Però tampoc podem permetre que siguin el botí de l’extrema dreta. Ens hi juguem massa. I cal començar a actuar abans que aquest abisme que ara només és discursiu es converteixi en una fractura de convivència real.
